Bona nit a tothom,
ja us vaig avançar que aquesta setmana he començat el règim, buenu, la meva cosina no en diu règim, és nutrició cel.lular, o sigui, esmorzar i sopar un batut sabor "capuccino", dinar normal i prendre 1.5l. de tè quemagrasas i unes pastilles de vitamines i herbes (espero que realment sigui així).
No ho porto tant malament com creia que ho portaria però no puc deixar de pensar en els croissants de xocolata del Cafè de l'Art, les ensaïmades, la Sacher i el cava que prenia amb la Gema i el Josep els divendres a la nit a l'estiu, les cervesetes els dimecres de la "madre borracha", el bocata vegetal de tonyina amb confitura de pebrot vermell que amb tant de carinyo li preparava a la Montse, les mandonguilles que devoraven la Mel i l'Heribert, la xocolata de taronja i canyella que li feia al meu pare... enyoro el Cafè de l'Art i enyoro l'anar i venir de gent que rondaven per allà al llarg del dia. Aviat farà un any que vaig tancar. Potser per això estic una mica més nostàlgica. Però avui la principal causa del meu tancament, el meu bebo, pancho i bendito Nim ha fet 6 mesos. Està més guapo que totes les coses. Ja l'anem coneixent i treu el seu caràcter, normalment rialler i divertit, tendre quan estem a soles i anti-social quan s'acosten les set de la tarda. El temps que passo amb ell i amb la Mel fan que valgui la pena aquest canvi de vida.
Ara sóc una maruja desesperada, que es descuida que els dimarts toca "sico" i enlloc del xandall li col.loca a la nena un vestit que vola, que surt de casa sense toallites, que va tot els dia bruta de llet agra, verduretes i fruitetes... No us ho creureu, però anava més descansada quan tenia el Cafè de l'Art que ara que estic toooooooot el dia a casa. Busco una estona per tot però no aconsegueixo acabar res de res. La casa està més bruta i desendreçada que mai, la pila de roba per planxar no fa més que créixer, els plats s'apilen a la pica fins que no hi caben més i em costa trobar un moment per escriure el blog i desfogar-me.
Avui, en vista del meu fracàs en el intent en ser mare, esposa i mestressa de casa, he decidit trobar temps per mi. Sé que sona egocèntric però si jo estic de bon humor els altres tenen més possibilitats de ser feliços. Aquest matí, mentres en Nim jugava a l'estora, he fet ioga amb la Wii. Ja feia dies que no jugàvem amb la Wii perquè entre el sofà i la tele no hi ha prou lloc per moure’s amb el meu "estil", així que aquesta tarda he torturat el pobre Oriol, paciència de sant té aquest noi, i hem canviat la tele de lloc. I per canviar la tele hem hagut de moure la prestatgeria, i el sofà, i el ficus, i la palmera, i l'ordinador, i la taula de manualitats de la Mel, i l'estanteria de figuretes frikis de l'Ori. Total, que només ha quedat al seu lloc la taula del menjador i aquell moble d'estil "isabelino" que des de que ens van regalar el volem llençar perquè és lleig i inútil.
Després d'aquest esforç espero seguir trobant temps per mi mateixa i poder jugar a la Wii i escriure aquest blog, que fa que al final del dia em desfogui i vegi que el que és realment important ho tinc al meu costat. Trobar temps per dutxar-me en més de 3 minuts també estaria bé.
