“Els humans, éssers humans o homes (Homo sapiens, "home que sap" en llatí) són primats bípedes de la família dels homínids[3][4] i l'única espècie supervivent del gènere Homo. Aquesta espècie només conté una subespècie viva, Homo sapiens sapiens, l'home actual. Les proves d'ADN indiquen que els humans moderns s'originaren a Àfrica fa aproximadament 200.000 anys.[5
Té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines molt més efectivament que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.”
Aquestes capacitats tan estupendes que tenim com a humans les hem de desenvolupar per fer un món millor, però com?
Primer necessitem informació veraç per crear-nos una opinió, del que sigui.
Un cop tenim una opinió hem d’actuar amb coherència a aquesta opinió. Sinó, no s’hi val a queixar-se després!
Sovint és difícil perquè els altres no tenen la mateixa opinió i el món no està fet per funcionar com creiem que ho hauria de fer, és aleshores quan hem de ser tolerants i respectuosos.
“admetre que els altres pensin o actuïn diferentment d'altres. Una acció tolerant ha de comportar una actitud oberta, capaç d'acceptar les diferències i de saber conviure en la discrepància i una actitud dialogant i transigent, que sap escoltar i és capaç d'arribar a una entesa, cedint en unes coses per obtenir-ne d'altres, sense encasellar-se en les pròpies posicions. Per a ser tolerant cal estar format en el reconeixement que les diferències entre les persones és un bé de la humanitat. La maduresa d'una persona és un factor important per a tenir un elevat grau de tolerància. La inseguretat i les personalitats "febles" són factors que afavoreixen la intolerància. Aquestes persones originen actituds defensives, tancades i intransigents. La violència i els crits són els arguments nerviosos dels qui, amb la força exterior, intenten dissimular una extraordinària inseguretat interior.
La tolerància és una capacitat personal que es desenvolupa com altres capacitats cognitives i emocionals al llarg de desenvolupament de l'individu. Els aprenentatges, l'experiència, la reflexió i el pensament constructiu i crític afavoreixen una major tolerància. La tolerància és una capacitat que creix amb el desenvolupament moral (Kohlberg). L'exposició a dilemes morals, per exemple és un bon sistema per aprendre a admetre altres punts de vista, i acceptar l'autocrítica i així augmentar la nostra tolerància.
La tolerància genera tolerància...No hi ha persones intolerants o tolerants, hi ha persones que exerceixen una baixa tolerància, però que poden aprendre i modificar els seus esquemes cap a una major tolerància. No hi ha ésser humà totalment intolerant; ni hi ha esser humà totalment tolerant, és una qüestió de grau susceptible de modificació en funció de l'entorn, l'experiència... Gràcies a la tolerància, s'aconsegueix també un actitud d'escolta, de respecte, de curiositat cap a l'altre, d'enriquiment personal”
El respecte és un valor ètic o moral que reconeix que una persona o quelcom té vàlua. Va més enllà de la tolerància perquè implica un sentiment positiu cap a l'altre.
Res de violència, ni física ni verbal. Intentem fer el buit a allò amb el que no estem d’acord.
Una cosa és ser tolerant i respectuós i una altra molt diferent és ser un titella sense idees pròpies que es deixa ningunejar per qualsevol.
No volem ser uns titelles sense idees pròpies però potser ens equivoquem perquè la informació que teníem no és veraç, perquè no hem vist les coses des d’un altre punt de vista...
Rectificar és de savis, diuen!
Arribats aquí necessitem l’empatia.
“L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments.”
Ja hem fet tot el que crèiem que havíem de fer: ens hem informat per crear la nostra pròpia opinió, hem estat tolerants i respectuosos, fins i tot ens hem intentat posar a la pell dels altres. Però res, nosaltres seguim amb la nostra opinió, però no ens serveix de res perquè els altres no pensen igual i per tant les coses no van com nosaltres voldríem.
Ara necessitem de l’assertivitat.
“L' assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres.[1] Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l' intent d'invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Val a dir, que un esser humà pot comportar-se amb persones diferents usant qualsevol d'aquests estils”
Ho hem intentat tot, però la situació no millora. Fins i tot empitjora. Ja no som capaços de seguir endavant si els altres pensen tan diferent a nosaltres.
Però no estem sols. Hi ha molta gent que pensa com nosaltres. Només cal trobar-los. Trobar-los o plantejar la situació als altres per veure si potser no s’ho havien plantejat o potser pensaven diferent perquè no ho havien vist des del nostre punt de vista. Si ens som uns quants és el moment d’organitzar-nos. Potser ja existeix algun grup que defensa les nostres idees.
Afegim-nos-hi! Si som molts ens sentiran millor.
dimarts, 25 de gener del 2011
dilluns, 24 de gener del 2011
L'Oriol i la Mayte van al cine a veure Campamento Flipy. Com????????? I la llei SINDE
Ara mateix acabo d’entendre la llei Sinde. L’he buscat al BOE, però no he entès res de res, tot eren paraules buides per a mi referint-se a determinats articles de determinades lleis. Passo d’anar a buscar cada llei i trobar el corresponent article. Segurament encara faran referència a altres articles d’altres lleis.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
dijous, 20 de gener del 2011
Jo vull trobar en Piqué passejant sense samarreta passejant tranquil.lament
Fa quatre dies que els fumadors estem putejats i marginats. És així i ho entenc perquè que nosaltres fumem pot afectar directament contra la salut de les persones.
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
dimecres, 19 de gener del 2011
Frases cèlebres
Aquestes frases les he llegit o escoltat últimament.
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
dimarts, 18 de gener del 2011
Si us plau, una mica de respecte!
Estimada mare del monovolum que sempre vas tard,
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
divendres, 14 de gener del 2011
Jocs de la meva infantesa políticament incorrectes
Ahir ens van donar un paper a l'escola de la Mel demanant-nos que proposéssim jocs de quan nosaltres érem petits pel Dia de la Pau que celebraran a final de mes a l'escola.
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
dimarts, 4 de gener del 2011
Conversa mare-filla. De lo més normal!
Acabo de llegir un conte a la Mel sobre els pingüins. Ja ho sabeu, és rara i prefereix una enciclopèdia d'animals que la Blancaneus. Total, que li pregunto si sap que fan els pingüins abans de ficar-se a l'aigua, potser hi fiquen la punta del peu primer, li dic jo tota contenta.
No mama, no. Primer miren si hi ha cap animal perillós a l'aigua, salta la tia listilla.
Després li contesto, clar, un dofí, per exemple se'l podria menjar.
No mama, els dofins són mamífers i no mengen pingüins, són les orques les que mengen pingüins.
I la molt cabrona després és incapaç de recordar on ha deixat les sabates o que s'ha de rentar les dents!!!!!
No mama, no. Primer miren si hi ha cap animal perillós a l'aigua, salta la tia listilla.
Després li contesto, clar, un dofí, per exemple se'l podria menjar.
No mama, els dofins són mamífers i no mengen pingüins, són les orques les que mengen pingüins.
I la molt cabrona després és incapaç de recordar on ha deixat les sabates o que s'ha de rentar les dents!!!!!
diumenge, 2 de gener del 2011
La Nova llei del tabac
Bona nit amics meus,
la majoria sou no fumadors però jo, pobre de mi, sóc fumadora. La meva generació ja sabia que fumar era perjudicial, però ets tan jove quan comences a fumar i veus la vellesa i la mort tan i tan lluny!
No, no tinc excusa i sé que he sigut incívica força vegades. Estic a favor de la llei però em putejarà tantíssim.
L'Oriol i jo ja érem fumadors quan ens vam conèixer. Els meu pares ho sabien però els seus no. A casa l'Oriol no es fumava. A casa meu sí. El meu pare també és fumador. Poc a poc vam començar a fumar també a la seva habitació.
Quan vam anar a viure junts evidentment fumàvem per tota la casa. La nostra habitació era el pitjor lloc del món per dormir. Vèiem la tele i fumàvem al llit abans de quedar-nos adormits. L'ambient era tan insuportable que vam deixar de fumar a l'habitació i els cendres van desaparèixer de les tauletes de nit. Hòstia tu quin canvi!!!! Tot i això encara no érem conscients del mal que fèiem als qui ens envoltaven. Per exemple, la Gemma vivia amb nosaltres. Ella no fuma. Doncs a la cuina respirava el nostre fum. Al menjador també. A l'estudi. Fins i tot al bany! Els companys de feina, a taula, menjant, o a la taula del costat al despatx. Pobres.
Un bon dia vaig decidir deixar de fumar en el meu lloc de treball. Però no hi vaig fer per no molestar. Ho vaig fer perquè treballava de cara al públic i creia que era lleig, quedava malament, que arribessin els clients i jo estigués fent una pipada a la cigarreta o llençant el fum per la boca amb aquells morros deformats per deixar anar el fum.
Quan va néixer la Mel tot va canviar. Tot i que a l'hospital m'enfilava sobre la tassa del vàter per treure el cap per la finestra per fer un cigarrito i després hi llençava colònia intentant amagar la pudor del tabac, quan vam arribar a casa vam deixar de fumar per tot arreu per protegir la Mel del fum. Fumem a la cuina. Bé, i quan ja són a dormir fem l'últim cigarrito al menjador, ben escarxofats al sofà. davant la tele.
Als bars, restaurants i discoteques també he molestat, però és diferent, la gent hi va perquè vol. Que haguessin muntat ells bars per a no fumadors! Jo en vaig muntar un de bar de no fumadors perquè hi creia fermament però sou uns covards. Si aneu en grup només que n'hi hagi un o dos que fumen ja cediu per anar a un bar de fumadors. Això és ser hipòcrita.
I ara només em queda resignació i esperar que aquesta merda de llei serveixi perquè els nens d'ara no s’iniciïn en un vici tan lleig i tan perjudicial per tots.
Les passaré putes per això.
Com que quan estic amb els nens no puc fumar quan em ve de gust, doncs aprofito a fer-ho a la porta del cole. Quan vaig a recollir-los. Els minutets abans que surtin aprofitava per fer un cigarritu ràpid i tranquil. Ara ja no ho podré fer. A més aquí llenço les burilles a terra sense miraments.
O al parc. Sempre he recollit les burilles. I és genial aquell cigarritu mentre xerro amb les altres mames i la Mel corre per allà imaginant-se mil aventures en el riu. Aquell cigarritu és la glòria. I ara tampoc ho podré fer.
O quan vagi a visitar algú a l'hospital. Sobretot si pateixo pel pacient. Aquell cigarritu el necessito. Quan la Mel va caure de la llitera i la van tenir en observació al Trueta tota la nit, vam estar en un despatx a peu de carrer amb finestra al costat de la porta d'urgències. Doncs quan la Mel es va quedar profundament adormida a la camilla, amb la barana de seguretat posada i jo ja estava més tranquil·la perquè m'havien dit que en principi no era res, només ens hi quedàvem per precaució, doncs vaig obrir la finestra i vaig sortir corrents per arribar ràpidament a la finestra i veure-la, però vaig sortir. Vaig deixar la meva nena sola al despatx i vaig fer un cigarrito amb un cafè de la màquina. Enganxada a la finestra, amb càrrec de consciència i un gran plaer que m'ajudava a passar els nervis de l'ensurt. Aquest cigarritu quan més el necessito tampoc el podré fer.
Ho entenc i ho respectaré. Però cullons, no podeu deixar absolutament cap espai per fer un puto cigarro!!!!!!!
A la platja. Allà tampoc podré fumar. Me cago en la puta! Em sembla perfecte que no es puguin deixar les burilles a la sorra però calia prohibir fumar? Qui ho controlarà? El mateix que ha controlat que no es llencessin burilles a la sorra?
I lo de les embarassades? Això clama al cel. No podran fumar en públic. Què passa? Què si fumen en públic és més perjudicial que si ho fan en privat?
Doncs ja està. Demano perdó a tots els no fumadors que s'han vist perjudicats per culpa meva sense que jo en fos completament conscient fins que va néixer la Mel. Però també em cago en la puta mare que els va parir, on cony podré fer un cigarrito?
la majoria sou no fumadors però jo, pobre de mi, sóc fumadora. La meva generació ja sabia que fumar era perjudicial, però ets tan jove quan comences a fumar i veus la vellesa i la mort tan i tan lluny!
No, no tinc excusa i sé que he sigut incívica força vegades. Estic a favor de la llei però em putejarà tantíssim.
L'Oriol i jo ja érem fumadors quan ens vam conèixer. Els meu pares ho sabien però els seus no. A casa l'Oriol no es fumava. A casa meu sí. El meu pare també és fumador. Poc a poc vam començar a fumar també a la seva habitació.
Quan vam anar a viure junts evidentment fumàvem per tota la casa. La nostra habitació era el pitjor lloc del món per dormir. Vèiem la tele i fumàvem al llit abans de quedar-nos adormits. L'ambient era tan insuportable que vam deixar de fumar a l'habitació i els cendres van desaparèixer de les tauletes de nit. Hòstia tu quin canvi!!!! Tot i això encara no érem conscients del mal que fèiem als qui ens envoltaven. Per exemple, la Gemma vivia amb nosaltres. Ella no fuma. Doncs a la cuina respirava el nostre fum. Al menjador també. A l'estudi. Fins i tot al bany! Els companys de feina, a taula, menjant, o a la taula del costat al despatx. Pobres.
Un bon dia vaig decidir deixar de fumar en el meu lloc de treball. Però no hi vaig fer per no molestar. Ho vaig fer perquè treballava de cara al públic i creia que era lleig, quedava malament, que arribessin els clients i jo estigués fent una pipada a la cigarreta o llençant el fum per la boca amb aquells morros deformats per deixar anar el fum.
Quan va néixer la Mel tot va canviar. Tot i que a l'hospital m'enfilava sobre la tassa del vàter per treure el cap per la finestra per fer un cigarrito i després hi llençava colònia intentant amagar la pudor del tabac, quan vam arribar a casa vam deixar de fumar per tot arreu per protegir la Mel del fum. Fumem a la cuina. Bé, i quan ja són a dormir fem l'últim cigarrito al menjador, ben escarxofats al sofà. davant la tele.
Als bars, restaurants i discoteques també he molestat, però és diferent, la gent hi va perquè vol. Que haguessin muntat ells bars per a no fumadors! Jo en vaig muntar un de bar de no fumadors perquè hi creia fermament però sou uns covards. Si aneu en grup només que n'hi hagi un o dos que fumen ja cediu per anar a un bar de fumadors. Això és ser hipòcrita.
I ara només em queda resignació i esperar que aquesta merda de llei serveixi perquè els nens d'ara no s’iniciïn en un vici tan lleig i tan perjudicial per tots.
Les passaré putes per això.
Com que quan estic amb els nens no puc fumar quan em ve de gust, doncs aprofito a fer-ho a la porta del cole. Quan vaig a recollir-los. Els minutets abans que surtin aprofitava per fer un cigarritu ràpid i tranquil. Ara ja no ho podré fer. A més aquí llenço les burilles a terra sense miraments.
O al parc. Sempre he recollit les burilles. I és genial aquell cigarritu mentre xerro amb les altres mames i la Mel corre per allà imaginant-se mil aventures en el riu. Aquell cigarritu és la glòria. I ara tampoc ho podré fer.
O quan vagi a visitar algú a l'hospital. Sobretot si pateixo pel pacient. Aquell cigarritu el necessito. Quan la Mel va caure de la llitera i la van tenir en observació al Trueta tota la nit, vam estar en un despatx a peu de carrer amb finestra al costat de la porta d'urgències. Doncs quan la Mel es va quedar profundament adormida a la camilla, amb la barana de seguretat posada i jo ja estava més tranquil·la perquè m'havien dit que en principi no era res, només ens hi quedàvem per precaució, doncs vaig obrir la finestra i vaig sortir corrents per arribar ràpidament a la finestra i veure-la, però vaig sortir. Vaig deixar la meva nena sola al despatx i vaig fer un cigarrito amb un cafè de la màquina. Enganxada a la finestra, amb càrrec de consciència i un gran plaer que m'ajudava a passar els nervis de l'ensurt. Aquest cigarritu quan més el necessito tampoc el podré fer.
Ho entenc i ho respectaré. Però cullons, no podeu deixar absolutament cap espai per fer un puto cigarro!!!!!!!
A la platja. Allà tampoc podré fumar. Me cago en la puta! Em sembla perfecte que no es puguin deixar les burilles a la sorra però calia prohibir fumar? Qui ho controlarà? El mateix que ha controlat que no es llencessin burilles a la sorra?
I lo de les embarassades? Això clama al cel. No podran fumar en públic. Què passa? Què si fumen en públic és més perjudicial que si ho fan en privat?
Doncs ja està. Demano perdó a tots els no fumadors que s'han vist perjudicats per culpa meva sense que jo en fos completament conscient fins que va néixer la Mel. Però també em cago en la puta mare que els va parir, on cony podré fer un cigarrito?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)