Bona nit a tothom,
ahir al migdia em va trucar l'Àngels per quedar per la tarda i jo no podia. L'Àngels primer va ser una companya de feina que va esdevenir amiga i després va marxar a Alemanya a viure. La segueixo via facebook i e-mail però les últimes vegades que ha vingut no he pogut quedar amb ella. Ahir tampoc podia i ella només es quedava fins avui. Vam dir d'intentar quedar avui però vaig pensar que estaria liada i no podria però, potser aviat, després de deixar els nens al cole, trobaria una forat per mi.
Aquest matí, quan ha sonat el despertador, ni he pensat en l¡Àngels. Li he donat una patada a l'Ori i li he dit: "Avui t'aixeques tu que a mi em toca dormir" i he seguit al llit fins a prop de les 9.00, quan el xivarri a casa ja era insuportable. Cap a les 9.30, després del cafè de bon dia i d'encendre la planxa, he pensat "Veus, no ha pogut. M'hauré d'esperar fins a l'estiu per veure-la". I m'he posat a planxar i he deixat de pensar en ella.
A les 10.10h ha sonat el telèfon. Era ella!!! Mentre em preguntava si podíem fer un cafè jo corria pel passadís de casa baixant-me els pantalons del pijama i quan hem decidit on quedar ja estava vestida. Havíem quedat en 20 minuts a Sant Feliu i havia d'arribar-hi i aparcar. Rentar cara, mans i dents com els gats, no cal pentinar que ja ho vaig fer ahir. Adéu Ori intentaré recollir jo els nens però no ho prometo ja baixant les escales, agafo el cotxe gran, arribo a Sant Feliu, faig dues voltes a l'aparcament de sorra i decideixo aparcar en horitzontal, al revés que els altres i així aprofitar una cantonada, corro, corro cap al mercat. Hem quedat allà. Qué maco ha quedat el mercat!!! De seguida ha arribat ella. Quina ilu! Hem anat tot xerrant cap a la croissanteria nova de dalt de la rambla. Ha compartit amb mi una molt bona notícia. M'he alegrat moltíssim per ella. Sé que ho desitjava molt. Hem xerrat. Hem xerrat molt (a totes dues ens encanta i ho sabem fer molt ràpid!) Cap a les 11.30h ens hem acomiadat. Ella volia anar a la pelu i jo havia de recollir els nens als coles. He tornat cap a casa contenta. Molt contenta. M'ha encantat deixar-ho tot a mitges per sortir corrents a fer una cafè amb una amiga. I pensant que a l'estiu farem un soparet a la platja. Amb molt de vi i molts riures. També amb la Nuri i potser amb l'Imma. Si l'Irma també estigués per aquí ja seria la hòstia.
Amics i amigues, si teniu una hora (o menys) no ho dubteu. Truqueu-me i ho deixo tot per un cafè amb vosaltres!
dijous, 5 de maig del 2011
dijous, 7 d’abril del 2011
Uniformes, tarimes, educació i ensenyament
Al llarg de la meva vida he anat a una escola pública d’Esplugues de Llobregat, sense uniforme ni tarima; a dues escoles publiques de Rubí, també sense uniforme ni tarima; a una escola privada a Gràcia, sense uniforme però amb tarima; a una escola concertada, també a Gràcia, amb uniforme, sense tarima i amb monges; a un institut públic a Sant Cugat, sense uniforme ni tarima; a un institut privat a Sarrià, sense uniforme però amb tarima; a una universitat privada a Barcelona, sense uniforme però amb tarima (suposo que perquè els 80 alumnes poguéssim veure el profe des de la llunyania) i a una Escola d’Estudis Superiors a Sant Cugat, sense uniforme i ara no sé si amb tarima o sense.
Un cop demostrada la meva experiència escolar, malauradament no podré parlar sobre la segregació per sexes ni per nivells de diguem-ne “capacitació”, puc exposar-vos el meu punt de vista sobre la nova consellera: JA SE’N POT ANAR A LA MERDA
L’uniforme no afecta en absolut a la forma de ser dels nens i nenes. Si els pares els deixen créixer com autèntics capullos que demanen marques, encara que portin uniforme, voldran les sabates de la marca de moda o el polo aquell que porti la majoria o que se’l pugui permetre una minoria. Mares i pares, vosaltres sou l’autoritat a casa vostra i amb els vostres fills. Escolteu els seus raonaments, segurament us sorprendrà lo llestos i coherents que són però, si no arribeu a un acord, sou vosaltres qui heu de dir la última paraula i posar les normes. Fa mandra barallar-se amb els nens cada matí, segur que la cosa empitjora quan arriben a l’adolescència, però això no és prou motiu perquè deixeu en mans dels altres l’educació dels vostres fills. Què els direu? És la norma? No és cosa nostra ho han decidit uns altres per nosaltres… Això no és educar!
Sobre la tarima també tinc la meva opinió.
Quan, d’aquí a poc temps i degut a la paralització de totes les ampliacions i constriccions d’escoles noves i fins i tot la instal.lació de nous barracons tot i el creixement de pobles i ciutats a classe hi hagi més de 30-40 nens doncs farà falta la tarima. No per imposar respecte sinó perquè és molt incòmode dirigir-se a algú a qui no pots veure (si ets profe) o perquè és impossible que un nen o nena preadolescent presti atenció si no veu el mestre perquè li queda lluny i perquè els més mandrosos, que n’hi ha, no ho negarem, aprofitin la multitud per amagar-se i dormitejar. Però no ens enganyem, no és per imposar respecte. Perquè els nens respectin els Mestres el primer que hem de fer els pares és respectar-los nosaltres.
No cal estar-hi sempre d’acord, són persones, amb caràcters i creences diferents a les nostres, per tant podem xocar, però davant qualsevol desacord el que hem de fer és parlar-ho amb el mestre, amb la Direcció del centre, amb el Departament d’Educació o Ensenyament però mai, mai dels mais, parlar malament dels mestres davant els nostres fills i mai, mai però que mai dels mais, donar la raó directament a la nostra criatura sense contrastar opinions. Els nens la saben molt llarga, no cal que us ho expliqui.
Altres propostes d’aquesta senyora van en l’ordre de:
Abandonar l’educació tova. Doncs no puc dir res perquè aquesta frase no em comunica prou coses.
Modificar el calendari escolar: aquí sí que tinc alguna cosa a dir. Entenc i reconec que l’escola no serveix per aparcar els nens. Fins aquí d’acord. Però els pares hem de treballar. Per poder ser pares i treballar, a més de racionalitzar horaris a la feina –tema que cal plantejar amb una certa urgència- com que no podem ni decidir ni triar els horaris escolars i laborals, com a mínim, necessitem conèixer el calendari amb la màxima antelació possible i mantenir-lo durant el màxim temps possible: SENYORES I SENYORS QUE PRENEN LES DESICIONS FACIN EL FAVOR DE PRENDRE LES DESICIONS RÀPIDAMENT, COMUNÍQUIN-LES RÀPIDAMENT I NO LES CANVIIN TAN SOVINT. És impossible portar una família amb celeritat amb tants de canvis i també és impossible centrar-se en la feina quan tenim el cap ple d’horaris, dels nostres, dels dels nens i dels dels amics i familiars més proper per saber a qui li engaltarem les criatures el proper pont o les properes vacances.
Treure la sisena hora: ni tan sols sé si estic d’acord perquè no sé si aquesta hora de més els aporta realment alguna cosa o si només ens soluciona el panorama una hora més al dia. Cadria estudiar el tema a fons si és que ha estat implantada prou temps com per extreure’n una conclusió objectiva.
Treure la setmana blanca: Doncs pensin-ho bé i quan tinguin dades sobre la implantació d’aquesta prengui’n la millor decisió pels nostres fills. Però pensi-ho bé i no ens ho tornin a canviar en força temps.
Tornar a posar els exàmens de setembre: Mira tu! Aquesta em sembla bé.
Amb això la Sra Rigau pretén reduir el fracàs escolar. Amb això i reduint els pressupostos un 20%, cosa que implica menys mestres, menys material, menys seguretat i menys neteja.
Doncs què voleu que us digui? No ho veig gens clar. De fet la cosa pinta molt negre.
Un cop demostrada la meva experiència escolar, malauradament no podré parlar sobre la segregació per sexes ni per nivells de diguem-ne “capacitació”, puc exposar-vos el meu punt de vista sobre la nova consellera: JA SE’N POT ANAR A LA MERDA
L’uniforme no afecta en absolut a la forma de ser dels nens i nenes. Si els pares els deixen créixer com autèntics capullos que demanen marques, encara que portin uniforme, voldran les sabates de la marca de moda o el polo aquell que porti la majoria o que se’l pugui permetre una minoria. Mares i pares, vosaltres sou l’autoritat a casa vostra i amb els vostres fills. Escolteu els seus raonaments, segurament us sorprendrà lo llestos i coherents que són però, si no arribeu a un acord, sou vosaltres qui heu de dir la última paraula i posar les normes. Fa mandra barallar-se amb els nens cada matí, segur que la cosa empitjora quan arriben a l’adolescència, però això no és prou motiu perquè deixeu en mans dels altres l’educació dels vostres fills. Què els direu? És la norma? No és cosa nostra ho han decidit uns altres per nosaltres… Això no és educar!
Sobre la tarima també tinc la meva opinió.
Quan, d’aquí a poc temps i degut a la paralització de totes les ampliacions i constriccions d’escoles noves i fins i tot la instal.lació de nous barracons tot i el creixement de pobles i ciutats a classe hi hagi més de 30-40 nens doncs farà falta la tarima. No per imposar respecte sinó perquè és molt incòmode dirigir-se a algú a qui no pots veure (si ets profe) o perquè és impossible que un nen o nena preadolescent presti atenció si no veu el mestre perquè li queda lluny i perquè els més mandrosos, que n’hi ha, no ho negarem, aprofitin la multitud per amagar-se i dormitejar. Però no ens enganyem, no és per imposar respecte. Perquè els nens respectin els Mestres el primer que hem de fer els pares és respectar-los nosaltres.
Altres propostes d’aquesta senyora van en l’ordre de:
Abandonar l’educació tova. Doncs no puc dir res perquè aquesta frase no em comunica prou coses.
Modificar el calendari escolar: aquí sí que tinc alguna cosa a dir. Entenc i reconec que l’escola no serveix per aparcar els nens. Fins aquí d’acord. Però els pares hem de treballar. Per poder ser pares i treballar, a més de racionalitzar horaris a la feina –tema que cal plantejar amb una certa urgència- com que no podem ni decidir ni triar els horaris escolars i laborals, com a mínim, necessitem conèixer el calendari amb la màxima antelació possible i mantenir-lo durant el màxim temps possible: SENYORES I SENYORS QUE PRENEN LES DESICIONS FACIN EL FAVOR DE PRENDRE LES DESICIONS RÀPIDAMENT, COMUNÍQUIN-LES RÀPIDAMENT I NO LES CANVIIN TAN SOVINT. És impossible portar una família amb celeritat amb tants de canvis i també és impossible centrar-se en la feina quan tenim el cap ple d’horaris, dels nostres, dels dels nens i dels dels amics i familiars més proper per saber a qui li engaltarem les criatures el proper pont o les properes vacances.
Treure la sisena hora: ni tan sols sé si estic d’acord perquè no sé si aquesta hora de més els aporta realment alguna cosa o si només ens soluciona el panorama una hora més al dia. Cadria estudiar el tema a fons si és que ha estat implantada prou temps com per extreure’n una conclusió objectiva.
Treure la setmana blanca: Doncs pensin-ho bé i quan tinguin dades sobre la implantació d’aquesta prengui’n la millor decisió pels nostres fills. Però pensi-ho bé i no ens ho tornin a canviar en força temps.
Tornar a posar els exàmens de setembre: Mira tu! Aquesta em sembla bé.
Amb això la Sra Rigau pretén reduir el fracàs escolar. Amb això i reduint els pressupostos un 20%, cosa que implica menys mestres, menys material, menys seguretat i menys neteja.
Doncs què voleu que us digui? No ho veig gens clar. De fet la cosa pinta molt negre.
dimecres, 6 d’abril del 2011
Batalletes de mare treballadora
Els dies que faig el torn de tarda és l'Ori qui explica el conte a la Mel abans d'anar a dormir.
Ahir va triar un dels contes del llibre que en Jordi, la Nati i en Marc li van regalar pel seu cumple.
Explica la història d'un cangur a qui li encanta estar a la bossa de la seva mama però els pares li expliquen que n'haurà de sortir perquè arriba un germanet i no hi cabran tots dos a la panxa. El conte no sé ben bé com segueix, i tampoc m'importa gaire. El més interessant va ser el comentari de la Mel, com sempre clar!
Papa, ja van avisar-lo també de que tenir un germà petit seria tan dur i cansat?
Un altre costum que tenim ara els dies que jo treballo per la tarda és que abans de marxar li deixo al coixí una "sorpresa". Hi ha dies que li deixo una foto amb alguna frase, o una galeta de les que donem amb el cafè a l'hotel, una carta... És la meva forma de compensar aquella estona que cada nit passàvem juntes al llit i després del conte li preguntava que havia sigut el millor del dia i li recordava com l'estimo. A ella li encanta. De fet crec que prefereix que treballi de tardes només per l'emoció de la sorpresa que li deixo. Ella fa el mateix. Cada tarda, enlloc de jugar a les cartes o a les dames com fèiem abans, ella agafa els seus rotuladors de purpurina i metal•litzats i m'escriu cartes i em fa dibuixos. A mi també m'encanta. Cada nit, quan arribo cap a les 23.30, vaig corrents al meu coixí, busco la meva carta i m'assec al llit a llegir-la és fantàstica!!! Les guardo, les guardo totes com un tresor. Trobar cada dia un MAMA GUAPA BONA NIT T'ESTIMO MOLT o un ETS LA MILLOR MAMA DEL MÓN MUNDIAL ben envoltat de cors, petons, papallones i flors ben lluentes val més que tot l'or del món.
Agraeixo a la Gemma aquell post que va escriure del nus al llençol, això em va donar la idea. No se'm dona gaire bé fer nusos en el nòrdic, però una carteta amb rotuladors de purpurina també funciona!
En Nim segueix tan sapastre com sempre, és el més xulo del barri! Avui m'ha fet el seu primer petó amb els seus llavis ben enganxats a la meva galta. Aquest petó tampoc té preu.
Ahir va triar un dels contes del llibre que en Jordi, la Nati i en Marc li van regalar pel seu cumple.
Explica la història d'un cangur a qui li encanta estar a la bossa de la seva mama però els pares li expliquen que n'haurà de sortir perquè arriba un germanet i no hi cabran tots dos a la panxa. El conte no sé ben bé com segueix, i tampoc m'importa gaire. El més interessant va ser el comentari de la Mel, com sempre clar!
Papa, ja van avisar-lo també de que tenir un germà petit seria tan dur i cansat?
Un altre costum que tenim ara els dies que jo treballo per la tarda és que abans de marxar li deixo al coixí una "sorpresa". Hi ha dies que li deixo una foto amb alguna frase, o una galeta de les que donem amb el cafè a l'hotel, una carta... És la meva forma de compensar aquella estona que cada nit passàvem juntes al llit i després del conte li preguntava que havia sigut el millor del dia i li recordava com l'estimo. A ella li encanta. De fet crec que prefereix que treballi de tardes només per l'emoció de la sorpresa que li deixo. Ella fa el mateix. Cada tarda, enlloc de jugar a les cartes o a les dames com fèiem abans, ella agafa els seus rotuladors de purpurina i metal•litzats i m'escriu cartes i em fa dibuixos. A mi també m'encanta. Cada nit, quan arribo cap a les 23.30, vaig corrents al meu coixí, busco la meva carta i m'assec al llit a llegir-la és fantàstica!!! Les guardo, les guardo totes com un tresor. Trobar cada dia un MAMA GUAPA BONA NIT T'ESTIMO MOLT o un ETS LA MILLOR MAMA DEL MÓN MUNDIAL ben envoltat de cors, petons, papallones i flors ben lluentes val més que tot l'or del món.
Agraeixo a la Gemma aquell post que va escriure del nus al llençol, això em va donar la idea. No se'm dona gaire bé fer nusos en el nòrdic, però una carteta amb rotuladors de purpurina també funciona!
En Nim segueix tan sapastre com sempre, és el més xulo del barri! Avui m'ha fet el seu primer petó amb els seus llavis ben enganxats a la meva galta. Aquest petó tampoc té preu.
diumenge, 27 de febrer del 2011
Un nu imprevist
Un nu imprevist
Dissabte, 26 de febrer del 2011
Marc Rovira Campos - (Barcelona)
Sóc mestre d'una escola de primària, i tinc a càrrec meu 25 alumnes de 7 anys. El 16 de febrer, dimecres, vam fer una sortida cultural a un museu pròxim al parc de la Ciutadella. Una vegada finalitzada la visita al museu, vam anar a menjar els entrepans al parc. Però la meva sorpresa va ser que, a l'arribar al petit llac del mamut amb tots els nens, s'estava fent una sessió fotogràfica amb una senyoreta pràcticament despullada. No cal dir que es va organitzar enrenou entre els nens, perplexos pel que estaven veient. La mateixa sorpresa la van tenir altres grups escolars amb els quals vam coincidir en aquell moment. Em va doldre l'actitud d'alguns mestres d'altres centres, passius davant d'aquell espectacle que es feia davant dels nens. Però encara m'indigna més la displicència de les autoritats, que permeten coses així. Als meus alumnes de segon, naturalment, els vaig treure d'allà i els vaig explicar que allò era indigne.
Avui he llegit aquesta carta d’un lector del Periódico i el primer que m’ha vingut al cap és lo afortunada que sóc que aquest home no sigui mestre de la nostra escola.
A casa nostra el cos, vestit, seminu o despullat és preciós, és únic i l’hem de cuidar. L’hem de cuidar perquè ens ha de durar tota la vida i volem que estigui en les millors condicions possibles perquè ens acompanyi a fer allò que ens agrada. El mateix passa amb el cervell. L’hem de cuidar i alimentar perquè no deixi de funcionar.
N’estic segura que molts pares d’aquests alumnes deuen pensar igual.
És feina del mestre ensenyar els nostres fills el que és indigne del que no ho és? NO, ROTUNDAMENT NO.
És evident que un mestre, per poder donar les seves classes ha d’educar. No li queda més remei. Seria impossible impartir una classe a 25 alumnes si no se’ls ensenya que quan un parla els altres escolten, que s’ha de respectar el torn, que no es pot cridar i que no es pot picar. A partir d’aquí la feina d’educar és dels pares.
Què ha explicat aquest senyor als seus alumnes? Que un cos nu o semi nu és indigne? Que utilitzar les persones per vendre és indigne? Que una model té una vida laboral molt curta perquè es considera maco només un cos jove i sovint extremadament prim? Que la feina de model és més dura del que ens sembla i que per poder treure els catàlegs d’estiu s’ha de fer les fotos a l’ hivern i passar fred? Li ha explicat als nens quanta gent i quant de talent fa falta perquè es pugui fer un bon reportatge? Li ha explicat que per fer moltes coses cal treballar en equip?
Mira que hi havia coses a explicar!!! Però no, aquest home ha decidit explicar els seus alumnes de 7 anys que un cos semi nu és indigne.
Dissabte, 26 de febrer del 2011
Marc Rovira Campos - (Barcelona)
Sóc mestre d'una escola de primària, i tinc a càrrec meu 25 alumnes de 7 anys. El 16 de febrer, dimecres, vam fer una sortida cultural a un museu pròxim al parc de la Ciutadella. Una vegada finalitzada la visita al museu, vam anar a menjar els entrepans al parc. Però la meva sorpresa va ser que, a l'arribar al petit llac del mamut amb tots els nens, s'estava fent una sessió fotogràfica amb una senyoreta pràcticament despullada. No cal dir que es va organitzar enrenou entre els nens, perplexos pel que estaven veient. La mateixa sorpresa la van tenir altres grups escolars amb els quals vam coincidir en aquell moment. Em va doldre l'actitud d'alguns mestres d'altres centres, passius davant d'aquell espectacle que es feia davant dels nens. Però encara m'indigna més la displicència de les autoritats, que permeten coses així. Als meus alumnes de segon, naturalment, els vaig treure d'allà i els vaig explicar que allò era indigne.
Avui he llegit aquesta carta d’un lector del Periódico i el primer que m’ha vingut al cap és lo afortunada que sóc que aquest home no sigui mestre de la nostra escola.
A casa nostra el cos, vestit, seminu o despullat és preciós, és únic i l’hem de cuidar. L’hem de cuidar perquè ens ha de durar tota la vida i volem que estigui en les millors condicions possibles perquè ens acompanyi a fer allò que ens agrada. El mateix passa amb el cervell. L’hem de cuidar i alimentar perquè no deixi de funcionar.
N’estic segura que molts pares d’aquests alumnes deuen pensar igual.
És feina del mestre ensenyar els nostres fills el que és indigne del que no ho és? NO, ROTUNDAMENT NO.
És evident que un mestre, per poder donar les seves classes ha d’educar. No li queda més remei. Seria impossible impartir una classe a 25 alumnes si no se’ls ensenya que quan un parla els altres escolten, que s’ha de respectar el torn, que no es pot cridar i que no es pot picar. A partir d’aquí la feina d’educar és dels pares.
Què ha explicat aquest senyor als seus alumnes? Que un cos nu o semi nu és indigne? Que utilitzar les persones per vendre és indigne? Que una model té una vida laboral molt curta perquè es considera maco només un cos jove i sovint extremadament prim? Que la feina de model és més dura del que ens sembla i que per poder treure els catàlegs d’estiu s’ha de fer les fotos a l’ hivern i passar fred? Li ha explicat als nens quanta gent i quant de talent fa falta perquè es pugui fer un bon reportatge? Li ha explicat que per fer moltes coses cal treballar en equip?
Mira que hi havia coses a explicar!!! Però no, aquest home ha decidit explicar els seus alumnes de 7 anys que un cos semi nu és indigne.
dimecres, 23 de febrer del 2011
Només una espurna
Avui en Carlos m’ha dit que no era romàntica. I té raó. No ho sóc. No sóc romàntica ni gaire carinyosa. Però estimo.
El nostre casament no hagués tingut cap importància per nosaltres (era purament un tràmit administratiu) però, especialment la meva germana i la meva mare, ens van preparar un dia fantàstic que recordarem tota la vida.
Nosaltres volíem un casament-tràmit però resulta que la cosa es va complicar. Has de portar testimonis! I ja que algú havia de faltar a la feina per anar a fer-nos de testimoni vam decidir compartir aquest dia amb els avis, pares i germans. Total 16 persones (l'Oriol i jo inclosos). Amb aquesta quantitat de gent podíem fer un àpat al nostre gust sense tenir en compte com es podien complicar les coses a la cuina de l’Hotel on jo treballava i on ens vam casar. I ens vam casar allà perquè el nostre lloc preferit del món mundial, Cala Castell, no pertany ni a Santa Cristina ni a Platja d’Aro i havia de ser un d’aquest dos Ajuntaments qui ens casés perquè és on havíem estat empadronats els darrers dos anys. Així doncs el lloc escollit van ser les Roques de la Punta d’en Ramis, a Platja d’Aro.
I nosaltres ja no vam fer res més.
La Gemma es va ocupar de la resta donant-nos una súper sorpresa. Va trucar a l’Hotel i va parlar amb la meva companya per preguntar-li el menú (un complet aperitiu, unes gambes, llagostins i escamarlans i un magret d’ànec amb oporto i farcellet de pasta filo amb arròs salvatge i raïm. De postres un assortiment de fruites naturals). Així va ser ella qui es va encarregar de fer uns menús ben macos. També va comprar uns saquets d’aromes i va escriure a mà Oriol i Mayte i la data 23 de Febrer (quins collons nosaltres casar-nos el dia de l’aniversari del Cop d’estat). Crec que va ser ella també qui es va ocupar del fotògraf. També és ella qui a dia d’avui guarda el nostre àlbum de fotos!!! També es va ocupar que en Vice i la Laia vinguessin i fessin una obra de teatre representant la nostra vida i les nostres neures. També va ser ella qui es va ocupar de que el grup d’en Lorenzo i la Lourdes vinguessin a tocar. També va ser ella qui va demanar que toquessin la nostra cançó. Us l’enllaço a continuació perquè és preciosa. També va ser ella qui es va ocupar d’avisar els nostres amics i familiars perquè vinguessin a fer el cafè i a ballar amb nosaltres. Ella i ma mare. Ma mare va fer que el Peque m’escrivís un verset i em regalés el ram de núvia. Un antulium que encara guardo sec i ple de pols. Ma mare també es va ocupar de que em comprés unes botes i no em casés amb les xiomprat a Andorra l’any 1991. Són bones eh! Encara duren i són al’armari. Les xiruques. Les botes fa anys que les vaig llençar. Ma mare també es va ocupar de reservar-nos una nit d’hotel a l’Hotel Arts. Amb unes vistes impressionants. Quan vam arribar a Barcelona ens van tapar els ulls fins arribar a l’Hotel. Va ser una sorpresa súper agradable! A la poca estona d’arribar a l’habitació, ja sols i flipats pel dia que havíem passat, van trucar a la porta i ens van portar maduixes amb xocolata i Felicitats escrit al plat. Una ampolla de bon cava i més gel. A partir d’aquí no us explico més. Al matí esmorzar a l’habitació, asseguts al llindar de la finestra per no perdre’ns detall de les vistes. Després passeig per Barcelona. Vam quedar amb el Peque i vam anar a aquella cafeteria que està en un hivernacle del Parc de la Ciutadella. Preciós. I després... Després a correcuita cap a l’estació de Sants. Teniem un viatge de tres dies s Disleyland París!!! YUPIIIII!!!!!
Va ser tot fantàstic. El que nosaltres creiem que només era un tràmit es va convertir en una mostra d’amor brutal per part de ma mare i la Gemma, amb l’inestimable suport d’en Didac i en Rafa i el Peque, i la família i els amics.
Cada any ho hem celebrat. De fet cada any ma mare s’ha preocupat que ho celebréssim i nosaltres, més que celebrar un aniversari de casament, celebrem que hi ha una pila de gent que ens estima i es preocupa per nosaltres. A més, aquesta data no la podem oblidar perquè tenim la còpia del llibre de família i segons aquest llibre el dia 23 de febrer de 2003 vam començar a ser una família, tot i que nosaltres ja érem família des de molt, però que molt abans!
XURRI T’ESTIMO
GEMMA T’ESTIMO
MAMA T’ESTIMO
I AQUÍ US DEIXO LA NOSTRA CANÇÓ, QUE LA GAUDIU
El nostre casament no hagués tingut cap importància per nosaltres (era purament un tràmit administratiu) però, especialment la meva germana i la meva mare, ens van preparar un dia fantàstic que recordarem tota la vida.
Nosaltres volíem un casament-tràmit però resulta que la cosa es va complicar. Has de portar testimonis! I ja que algú havia de faltar a la feina per anar a fer-nos de testimoni vam decidir compartir aquest dia amb els avis, pares i germans. Total 16 persones (l'Oriol i jo inclosos). Amb aquesta quantitat de gent podíem fer un àpat al nostre gust sense tenir en compte com es podien complicar les coses a la cuina de l’Hotel on jo treballava i on ens vam casar. I ens vam casar allà perquè el nostre lloc preferit del món mundial, Cala Castell, no pertany ni a Santa Cristina ni a Platja d’Aro i havia de ser un d’aquest dos Ajuntaments qui ens casés perquè és on havíem estat empadronats els darrers dos anys. Així doncs el lloc escollit van ser les Roques de la Punta d’en Ramis, a Platja d’Aro.
I nosaltres ja no vam fer res més.
La Gemma es va ocupar de la resta donant-nos una súper sorpresa. Va trucar a l’Hotel i va parlar amb la meva companya per preguntar-li el menú (un complet aperitiu, unes gambes, llagostins i escamarlans i un magret d’ànec amb oporto i farcellet de pasta filo amb arròs salvatge i raïm. De postres un assortiment de fruites naturals). Així va ser ella qui es va encarregar de fer uns menús ben macos. També va comprar uns saquets d’aromes i va escriure a mà Oriol i Mayte i la data 23 de Febrer (quins collons nosaltres casar-nos el dia de l’aniversari del Cop d’estat). Crec que va ser ella també qui es va ocupar del fotògraf. També és ella qui a dia d’avui guarda el nostre àlbum de fotos!!! També es va ocupar que en Vice i la Laia vinguessin i fessin una obra de teatre representant la nostra vida i les nostres neures. També va ser ella qui es va ocupar de que el grup d’en Lorenzo i la Lourdes vinguessin a tocar. També va ser ella qui va demanar que toquessin la nostra cançó. Us l’enllaço a continuació perquè és preciosa. També va ser ella qui es va ocupar d’avisar els nostres amics i familiars perquè vinguessin a fer el cafè i a ballar amb nosaltres. Ella i ma mare. Ma mare va fer que el Peque m’escrivís un verset i em regalés el ram de núvia. Un antulium que encara guardo sec i ple de pols. Ma mare també es va ocupar de que em comprés unes botes i no em casés amb les xiomprat a Andorra l’any 1991. Són bones eh! Encara duren i són al’armari. Les xiruques. Les botes fa anys que les vaig llençar. Ma mare també es va ocupar de reservar-nos una nit d’hotel a l’Hotel Arts. Amb unes vistes impressionants. Quan vam arribar a Barcelona ens van tapar els ulls fins arribar a l’Hotel. Va ser una sorpresa súper agradable! A la poca estona d’arribar a l’habitació, ja sols i flipats pel dia que havíem passat, van trucar a la porta i ens van portar maduixes amb xocolata i Felicitats escrit al plat. Una ampolla de bon cava i més gel. A partir d’aquí no us explico més. Al matí esmorzar a l’habitació, asseguts al llindar de la finestra per no perdre’ns detall de les vistes. Després passeig per Barcelona. Vam quedar amb el Peque i vam anar a aquella cafeteria que està en un hivernacle del Parc de la Ciutadella. Preciós. I després... Després a correcuita cap a l’estació de Sants. Teniem un viatge de tres dies s Disleyland París!!! YUPIIIII!!!!!
Va ser tot fantàstic. El que nosaltres creiem que només era un tràmit es va convertir en una mostra d’amor brutal per part de ma mare i la Gemma, amb l’inestimable suport d’en Didac i en Rafa i el Peque, i la família i els amics.
Cada any ho hem celebrat. De fet cada any ma mare s’ha preocupat que ho celebréssim i nosaltres, més que celebrar un aniversari de casament, celebrem que hi ha una pila de gent que ens estima i es preocupa per nosaltres. A més, aquesta data no la podem oblidar perquè tenim la còpia del llibre de família i segons aquest llibre el dia 23 de febrer de 2003 vam començar a ser una família, tot i que nosaltres ja érem família des de molt, però que molt abans!
XURRI T’ESTIMO
GEMMA T’ESTIMO
MAMA T’ESTIMO
I AQUÍ US DEIXO LA NOSTRA CANÇÓ, QUE LA GAUDIU
dilluns, 14 de febrer del 2011
Vols treballar els diumenges o prefereixes anar a comprar un bolso?
Jo he treballat els diumenges durant molts i molts anys. I espero aviat tornar-hi a treballar.
Potser hauria hagut de triar una altra professió. M'agradaria una combinació entre els sous dels controladors aeris, els horaris dels bancs i l'administració pública, les vacances dels mestres i una jubilació com la dels polítics.
L'altre dia vaig veure un tros del programa de TV Banda Ampla. Semblava com si economia i societat no fos el mateix. Darrera l'economia, darrera les empreses, siguin grans o petites, el que hi ha són moltes persones. Persones que tenen pares, germans i fills. Persones que volen consumir allò que necessiten i allò que volen i que fan que l'economia segueixi rutllan.
Hi ha gent que reclama que els comerços, l'administració i la banca obrin sempre. Cadascú vol adaptar aquests serveis a la seva llibertat.
Us imagineu que tot estigués obert sempre?
Quan jo treballava els diumenges tenia festa els dimarts. Jo tenia festa els dimarts, però la meva família i els meus amics no. Ells tenien festa els diumenges. I quedaven. Quedaven per dinar, per anar al cine, per sortir a passejar. Jo no podia quedar amb ells. Si els horaris m'ho permetien m'hi sumava en algun moment. Els dimarts, quan jo tenia festa, els altres estaven a la feina. Per tant tampoc podia quedar. Això sí, podia anar al banc a fer gestions, a hisenda, a l'ajuntament i a comprar. A canvi no tenia vida personal i familiar. Però es veu que això no importa.
Si realment tot ha de funcionar 7 dies a la setmana els meus familiars i amics també treballaran els diumenges. No podran quedar. No aniran al cine, ni a dinar al restaurant ni a fer un passeig.
Si molts treballen en diumenge, a part de no poder tenir vida personal i familiar, també necessitaran que les escoles obrin els caps de setmana. Potser ens podrien deixar triar l'horari. Els qui tinguessin festa els dilluns podrien no portar els nens al cole els dilluns i podrien portar-los els diumenges. O potser podríem tancar les escoles, que costen molts dines a l'administració pública i no aporten beneficis a curt termini, i contractar mestres particulars a casa per poder seguir un temari i mantenir la vida familiar a petita escala. Això si els matrimonis tenen sort i tenen festa el mateix dia. Si resulta que la mare té festa els dimarts i el pare els dijous la vida familiar haurà d'esperar a la jubilació o potser a l'altra vida. Perquè tenir fills en un món obert 7 dies a la setmana no seria gaire sensat i la natalitat baixaria encara més i el sistema de pensions està pensat perquè siguin els del futur qui paguin les nostres pensions. Però això també és un altre tema.
No sé a vosaltres, però a mi no m'agradaria un món així. Un món que actualment funciona mínimament gràcies a que les famílies i els amics ens ajuden a passar els mals moments. No gràcies a l'economia, que ens està ofegant cada cop més. I no sé vosaltres, però jo, si no compro més bolsos o més pollastre no és perquè no obrin els diumenges, és perquè no tinc més diners. Consumeixo fina allà on puc.
El petit botiguer obrirà per no quedar enrere. Si la gent s’acostuma a comprar el diumenge haurà d’obrir. Però en realitat no augmentarà les vendes. Com que no augmentarà les vendes no podrà contractar un treballador. Només aconseguirà perdre allò que més l’importa, la seva família, per cap benefici econòmic.
A l’amo de la multinacional sí que li sortirà a compte. Com que paga uns sous de merda, legal això sí, als dependents pot contractar-ne un altre. Serà el treballador qui no tindrà vida familiar. A ell li importa un rave. Ell el diumenge anirà a esquiar amb la seva família. I jo me’n alegro per ell.
Què us sembla si enlloc de criticar els qui tenen millors condicions socio-econòmiques que nosaltres el que fem és demanar els nostres drets? I si per comprar o fer gestions quan a nosaltres ens vagi bé ho fem a través d'internet? I si el diumenge no anem a comprar? És l’únic poder que tenim. Demostrar que no ens fa falta i que ens importa més la nostra família que els beneficis d’una gran empresa.
Per a aquells sectors en els que no ens queda més remei que treballar diumenges perquè és imprescindible (farmàcies, metges, bombers, hosteleria, oci...) intentem racionalitzar al màxim els horaris i intentem que de tant en tant també puguin gaudir d’una vida personal.
Allò de que els diners mouen el món és o hauria de ser mentida. És l’amor el que ens ha de fer moure.
Potser hauria hagut de triar una altra professió. M'agradaria una combinació entre els sous dels controladors aeris, els horaris dels bancs i l'administració pública, les vacances dels mestres i una jubilació com la dels polítics.
L'altre dia vaig veure un tros del programa de TV Banda Ampla. Semblava com si economia i societat no fos el mateix. Darrera l'economia, darrera les empreses, siguin grans o petites, el que hi ha són moltes persones. Persones que tenen pares, germans i fills. Persones que volen consumir allò que necessiten i allò que volen i que fan que l'economia segueixi rutllan.
Hi ha gent que reclama que els comerços, l'administració i la banca obrin sempre. Cadascú vol adaptar aquests serveis a la seva llibertat.
Us imagineu que tot estigués obert sempre?
Quan jo treballava els diumenges tenia festa els dimarts. Jo tenia festa els dimarts, però la meva família i els meus amics no. Ells tenien festa els diumenges. I quedaven. Quedaven per dinar, per anar al cine, per sortir a passejar. Jo no podia quedar amb ells. Si els horaris m'ho permetien m'hi sumava en algun moment. Els dimarts, quan jo tenia festa, els altres estaven a la feina. Per tant tampoc podia quedar. Això sí, podia anar al banc a fer gestions, a hisenda, a l'ajuntament i a comprar. A canvi no tenia vida personal i familiar. Però es veu que això no importa.
Si realment tot ha de funcionar 7 dies a la setmana els meus familiars i amics també treballaran els diumenges. No podran quedar. No aniran al cine, ni a dinar al restaurant ni a fer un passeig.
Si molts treballen en diumenge, a part de no poder tenir vida personal i familiar, també necessitaran que les escoles obrin els caps de setmana. Potser ens podrien deixar triar l'horari. Els qui tinguessin festa els dilluns podrien no portar els nens al cole els dilluns i podrien portar-los els diumenges. O potser podríem tancar les escoles, que costen molts dines a l'administració pública i no aporten beneficis a curt termini, i contractar mestres particulars a casa per poder seguir un temari i mantenir la vida familiar a petita escala. Això si els matrimonis tenen sort i tenen festa el mateix dia. Si resulta que la mare té festa els dimarts i el pare els dijous la vida familiar haurà d'esperar a la jubilació o potser a l'altra vida. Perquè tenir fills en un món obert 7 dies a la setmana no seria gaire sensat i la natalitat baixaria encara més i el sistema de pensions està pensat perquè siguin els del futur qui paguin les nostres pensions. Però això també és un altre tema.
No sé a vosaltres, però a mi no m'agradaria un món així. Un món que actualment funciona mínimament gràcies a que les famílies i els amics ens ajuden a passar els mals moments. No gràcies a l'economia, que ens està ofegant cada cop més. I no sé vosaltres, però jo, si no compro més bolsos o més pollastre no és perquè no obrin els diumenges, és perquè no tinc més diners. Consumeixo fina allà on puc.
El petit botiguer obrirà per no quedar enrere. Si la gent s’acostuma a comprar el diumenge haurà d’obrir. Però en realitat no augmentarà les vendes. Com que no augmentarà les vendes no podrà contractar un treballador. Només aconseguirà perdre allò que més l’importa, la seva família, per cap benefici econòmic.
A l’amo de la multinacional sí que li sortirà a compte. Com que paga uns sous de merda, legal això sí, als dependents pot contractar-ne un altre. Serà el treballador qui no tindrà vida familiar. A ell li importa un rave. Ell el diumenge anirà a esquiar amb la seva família. I jo me’n alegro per ell.
Què us sembla si enlloc de criticar els qui tenen millors condicions socio-econòmiques que nosaltres el que fem és demanar els nostres drets? I si per comprar o fer gestions quan a nosaltres ens vagi bé ho fem a través d'internet? I si el diumenge no anem a comprar? És l’únic poder que tenim. Demostrar que no ens fa falta i que ens importa més la nostra família que els beneficis d’una gran empresa.
Per a aquells sectors en els que no ens queda més remei que treballar diumenges perquè és imprescindible (farmàcies, metges, bombers, hosteleria, oci...) intentem racionalitzar al màxim els horaris i intentem que de tant en tant també puguin gaudir d’una vida personal.
Allò de que els diners mouen el món és o hauria de ser mentida. És l’amor el que ens ha de fer moure.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Més converses mare-filla. No estic preparada, en absolut!
Avui per dinar hi havia cigrons i pollastre.
A la Mel no li agraden els cigrons. De fet no li agrada quasi res i ja estic farta de barallar-me amb ella cada àpat i farta també de veure com l'Oriol perd els nervis i el control cada àpat. Avui em tocava a mi solucionar el tema.
-Mel, has de menjar llegums, tu tries quina llegum.
-Mama, què són llegums?
-Mongetes seques, cigrons o llenties. Aquests són els llegums que tenim. Què vols?
-Llenties
-Estàs segura?
-Sí mama, vull llenties
-Mama, a mi no m'agrada matar animals
- A mi tampoc carinyo (potser havia sentit parlar dels toros?)
-Doncs els matem per menjar-nos-els
-(Merda! com en surto d'aquesta?) Carinyo, els hem de matar per menjar-nos-els
-Podem menjar llenties i verdures
-També hem de menjar llenties i verdures, però la carn i el peix també és molt important en una dieta
-Però jo no els vull matar
Ara la nena va i em surt vegetariana! Com ho arreglo? Clar, la cadena alimentaria
Li foto el rotllo de que els animals es mengen altres animals, que ho necessiten per viure
-Mama, hi ha animals que no mengen altres animals
-És veritat carinyo, els seus cossos estan preparats per viure sense menjar animals
Jo tallo tu, que això es comença a complicar massa pels meus minsos coneixements
-Mel, hem de menjar animals i tens raó no és maco matar animals i només ho podem fer quan és per menjar i hem d'assegurar-nos que no pateixen, que no els fem més mal de l'imprescindible. Qui t'ha explicat que matem animals per menjar-los? (pregunta per evitar més preguntes de la nena, clar!)
-Ningú, però a la botiga de l'àvia (una polleria), vaig veure un ocellet "matat". A mi m'agrada el "pic" dels ocells
-Mel, es diuen becs no pics
-A mi m'agrada dir pics
-Si ho dius en castellà has de dir pico i si ho dius en català has de dir bec
-A mi m'agrada dir "pics"
-Doncs si no ho dius bé la gent no t'entendrà i no podran saber què els estàs dient
-Mama com es fa la màgia?
A TOMAR POR CULO!!! JO NO PARLO MÉS AMB AQUESTA NENA
-Ara ho busco a internet, acabat les llenties ja
A la Mel no li agraden els cigrons. De fet no li agrada quasi res i ja estic farta de barallar-me amb ella cada àpat i farta també de veure com l'Oriol perd els nervis i el control cada àpat. Avui em tocava a mi solucionar el tema.
-Mel, has de menjar llegums, tu tries quina llegum.
-Mama, què són llegums?
-Mongetes seques, cigrons o llenties. Aquests són els llegums que tenim. Què vols?
-Llenties
-Estàs segura?
-Sí mama, vull llenties
-Mama, a mi no m'agrada matar animals
- A mi tampoc carinyo (potser havia sentit parlar dels toros?)
-Doncs els matem per menjar-nos-els
-(Merda! com en surto d'aquesta?) Carinyo, els hem de matar per menjar-nos-els
-Podem menjar llenties i verdures
-També hem de menjar llenties i verdures, però la carn i el peix també és molt important en una dieta
-Però jo no els vull matar
Ara la nena va i em surt vegetariana! Com ho arreglo? Clar, la cadena alimentaria
Li foto el rotllo de que els animals es mengen altres animals, que ho necessiten per viure
-Mama, hi ha animals que no mengen altres animals
-És veritat carinyo, els seus cossos estan preparats per viure sense menjar animals
Jo tallo tu, que això es comença a complicar massa pels meus minsos coneixements
-Mel, hem de menjar animals i tens raó no és maco matar animals i només ho podem fer quan és per menjar i hem d'assegurar-nos que no pateixen, que no els fem més mal de l'imprescindible. Qui t'ha explicat que matem animals per menjar-los? (pregunta per evitar més preguntes de la nena, clar!)
-Ningú, però a la botiga de l'àvia (una polleria), vaig veure un ocellet "matat". A mi m'agrada el "pic" dels ocells
-Mel, es diuen becs no pics
-A mi m'agrada dir pics
-Si ho dius en castellà has de dir pico i si ho dius en català has de dir bec
-A mi m'agrada dir "pics"
-Doncs si no ho dius bé la gent no t'entendrà i no podran saber què els estàs dient
-Mama com es fa la màgia?
A TOMAR POR CULO!!! JO NO PARLO MÉS AMB AQUESTA NENA
-Ara ho busco a internet, acabat les llenties ja
dijous, 3 de febrer del 2011
La Kabbalah i el kiki-siesta (feu un cop d'ull a alguns dels enllaços que us adjunto)
Ahir ja us vaig dir que anava a un seminari de Kabbalah. Era sobre les relacions de parella.
Doncs bé, ens van explicar exactament el mateix que ens va dir a nosaltres el nostre psicòleg de parella.
Després el mateix que jo ja havia escrit en el meu blog en aquesta entrada.
Després ja van parlar d’ànimes i ànimes bessones (aquí em perdo, no crec en l’ànima, ni molt menys en l’ànima immortal). Una mica de meditació i una mica de “física?” (passen del Big Bang a l’amor i encara no entenc com!).
Va estar bé, sempre està bé comprovar que les mateixes preocupacions que tens tu les tenen els altres també. En realitat ens agradar compartir.
Va ser molt, però que molt agradable els viatge d’anada i tornada amb la Natuka. Tot i que la tia canvia de carril sense mirar si ja hi ha un cotxe en el lloc que ella pensa ocupar. En realitat pensem igual però amb enfocament diferents. Evidentment el que més ens ocupa i preocupa és el nostre petit nucli familiar. Els nostres fills, la parella, els pares i germans, el cercle d’amistats més immediats. Després el món mundial.
L’Oriol, preocupat per mi i per la Natuka, creient que podíem estar a punt de ficar-nos en una secta i que acabéssim de perdre el cap definitivament, ha buscat informació sobre manipulacions. Molt interessant, molt però que molt interessant.
Jo ja us vaig explicar que havia perdut el sentit de l’humor i ja sé perquè. Com molt bé sabeu tots tinc massa temps lliure (aviat se m’acaba per sort!) així que llegeixo molt. Massa. Cada dia miro com a mínim els titulars de
- El Periódico
- La Vanguardia
- Tercera información
- Libertad digital
- El Confidencial
- El Mundo
- El País
- Blogs de l’Indirecte
- Diari Ara
- Blogs del diari Ara
Després llegeixo amb deteniment el que més m’interessa. O crec que m’interessa.
Això és massa i no és gens útil per mi. Jo no puc canviar res de res, ni la crisi, ni les retallades socials, ni el funcionament de les multinacionals, ni la banca i els mercats, ni les farmacèutiques...
Com més llegeixo més em perdo. Més manipulada em sento. Menys ganes de riure tinc.
I això no, això no m’ho puc permetre. Després d’aquest rotllo ve el meu consell:
NO US INFORMEU MASSA SI NO US HI VA LA VIDA. Tampoc cal veure Salvame cada dia!
SEMPRE QUE PUGUEU SIGUEU COHERENTS AMB VOSALTRES MATEIXOS Em preocupa molt l’explotació infantil, però compro les botes als xinos perquè no em puc permetre les de Valverde del Camino. Sóc incoherent perquè no tinc una altra opció.
NO PUTEJEU ELS ALTRES. No cal. De fet, si podeu, tracteu tothom com si fos la vostra mare (recomanació del meu germà per fer que el món sigui millor)
PENSEU ALLÒ QUE MÉS US AGRADA I US FA SENTIR MILLOR
SI US HO PODEU PERMETRE FEU-HO. SINO BUSQUEU UNA ALTRA COSA QUE US FACI SENTIR MOLT BÉ I QUE US POGUEU PERMETRE PERÒ NO DEIXEU DE SOMIAR EN ALLÒ QUE ENCARA NO US PODEU PERMETRE. Jo voldria anar amb l’Ori i els nens a Costa Rica però de moment juguem a les cartes i a les dames amb la Mel. Ens encanta!
FEU UN KIKI A L’HORA DE LA SIESTA. El Doctor Estivill s’ha informat i diu que és la millor hora. Potser s’equivoca? Provem-ho
RIEU, RIEU MOLT. Això és una ordre, no una recomanació
Doncs bé, ens van explicar exactament el mateix que ens va dir a nosaltres el nostre psicòleg de parella.
Després el mateix que jo ja havia escrit en el meu blog en aquesta entrada.
Després ja van parlar d’ànimes i ànimes bessones (aquí em perdo, no crec en l’ànima, ni molt menys en l’ànima immortal). Una mica de meditació i una mica de “física?” (passen del Big Bang a l’amor i encara no entenc com!).
Va estar bé, sempre està bé comprovar que les mateixes preocupacions que tens tu les tenen els altres també. En realitat ens agradar compartir.
Va ser molt, però que molt agradable els viatge d’anada i tornada amb la Natuka. Tot i que la tia canvia de carril sense mirar si ja hi ha un cotxe en el lloc que ella pensa ocupar. En realitat pensem igual però amb enfocament diferents. Evidentment el que més ens ocupa i preocupa és el nostre petit nucli familiar. Els nostres fills, la parella, els pares i germans, el cercle d’amistats més immediats. Després el món mundial.
L’Oriol, preocupat per mi i per la Natuka, creient que podíem estar a punt de ficar-nos en una secta i que acabéssim de perdre el cap definitivament, ha buscat informació sobre manipulacions. Molt interessant, molt però que molt interessant.
Jo ja us vaig explicar que havia perdut el sentit de l’humor i ja sé perquè. Com molt bé sabeu tots tinc massa temps lliure (aviat se m’acaba per sort!) així que llegeixo molt. Massa. Cada dia miro com a mínim els titulars de
- El Periódico
- La Vanguardia
- Tercera información
- Libertad digital
- El Confidencial
- El Mundo
- El País
- Blogs de l’Indirecte
- Diari Ara
- Blogs del diari Ara
Després llegeixo amb deteniment el que més m’interessa. O crec que m’interessa.
Això és massa i no és gens útil per mi. Jo no puc canviar res de res, ni la crisi, ni les retallades socials, ni el funcionament de les multinacionals, ni la banca i els mercats, ni les farmacèutiques...
Com més llegeixo més em perdo. Més manipulada em sento. Menys ganes de riure tinc.
I això no, això no m’ho puc permetre. Després d’aquest rotllo ve el meu consell:
NO US INFORMEU MASSA SI NO US HI VA LA VIDA. Tampoc cal veure Salvame cada dia!
SEMPRE QUE PUGUEU SIGUEU COHERENTS AMB VOSALTRES MATEIXOS Em preocupa molt l’explotació infantil, però compro les botes als xinos perquè no em puc permetre les de Valverde del Camino. Sóc incoherent perquè no tinc una altra opció.
NO PUTEJEU ELS ALTRES. No cal. De fet, si podeu, tracteu tothom com si fos la vostra mare (recomanació del meu germà per fer que el món sigui millor)
PENSEU ALLÒ QUE MÉS US AGRADA I US FA SENTIR MILLOR
SI US HO PODEU PERMETRE FEU-HO. SINO BUSQUEU UNA ALTRA COSA QUE US FACI SENTIR MOLT BÉ I QUE US POGUEU PERMETRE PERÒ NO DEIXEU DE SOMIAR EN ALLÒ QUE ENCARA NO US PODEU PERMETRE. Jo voldria anar amb l’Ori i els nens a Costa Rica però de moment juguem a les cartes i a les dames amb la Mel. Ens encanta!
FEU UN KIKI A L’HORA DE LA SIESTA. El Doctor Estivill s’ha informat i diu que és la millor hora. Potser s’equivoca? Provem-ho
RIEU, RIEU MOLT. Això és una ordre, no una recomanació
dimecres, 2 de febrer del 2011
NO M'AGRADA RECLICLAR
EL QUE VAIG A DIR ARA SONA LLEIG, POLÍTICAMENT INCORRECTE, SEGURAMENT INSOSTENIBLE, PERÒ ODIO RECICLAR!
Si senyors, odio reciclar. De tant en tant se’m desperta la consciència ecologista i decideixo tornar a reciclar.
Primer faig lloc a la cuina. Ja fa temps vaig comprar un cubell d’aquells amb dos forats. Un de més gros, que utilitzem pels envasos (si sabem que ho són) i un altre de més petit que dediquem a orgànic. L’orgànic hem de dir que l’omplim poc. No hi ha res com tenir un gos perquè no quedin més resten que el marro del cafè i els ossos de pollastre.
Després tenim l’altre cubell, el de tota la vida, pel rebuig. Aquest s’omple ràpid entre els bolquers d’en Nim i tot el que no sabem on va!
Després hi ha el racó del vidre. Vidre que no es baixa al contenidor fins que no hem “tropessat” mil vegades i fet rodolar el pot de melmelada per tota la cuina. I el paper i cartró on el deixem? Doncs al marbre de la cuina.
Així funcionem entre una i dues setmanes. Anant a internet a buscar a quin cubell hi hem de llençar el porexpan de les safates de les butifarres, o la tapa del iogurt, o el suro de l’ampolla de vi... Segons la web que mirem ens diuen un contenidor o un altre(???)
A més et diuen que a les ampolles els has de treure l’etiqueta i netejarles, els tetrabriks també s’han de netejar i aixafar, tota la basura ben neta!
Però escolta que nosaltres bevem uns 20 litres de llet a la setmana! Em nego a fregar tantes coses. Així, directament, em nego.
Aleshores venen amics a casa, o fem un dinar o qualsevol altre extra i en el moment de recollir es treu una bossa de basura, la més gran que trobem i ho aboquem tot a dins. Sense mirament (crec que així he perdut totes les culleres del Mickey i moltes de cafè i tisores de cuina!)
A la cuina queda pendent el cubell de rebuig quasi ple, el d’orgànic quasi buit, el d’envasos “a rebossar” amb els envolcalls de les madalenes, les palmeres, els donuts... el vidre rodolant i el paper i cartró a sobre el marbre.
Encara ens queda una bossa de basura industrial. Endavant! Fotem-ho tot junt i que els convidats ho baixin.
No em posat bosses noves als cubells. En necessitem una urgent que en Nim s’ha cagat. És tòxic. Ara freguem la cuina a fons que està feta un desastre. Els cubells treiem-los al balcó.
En torna un. El de tota la vida de Déu.
Adéu reciclatge fins que la consciència em torni a molestar.
Si senyors, odio reciclar. De tant en tant se’m desperta la consciència ecologista i decideixo tornar a reciclar.
Primer faig lloc a la cuina. Ja fa temps vaig comprar un cubell d’aquells amb dos forats. Un de més gros, que utilitzem pels envasos (si sabem que ho són) i un altre de més petit que dediquem a orgànic. L’orgànic hem de dir que l’omplim poc. No hi ha res com tenir un gos perquè no quedin més resten que el marro del cafè i els ossos de pollastre.
Després tenim l’altre cubell, el de tota la vida, pel rebuig. Aquest s’omple ràpid entre els bolquers d’en Nim i tot el que no sabem on va!
Després hi ha el racó del vidre. Vidre que no es baixa al contenidor fins que no hem “tropessat” mil vegades i fet rodolar el pot de melmelada per tota la cuina. I el paper i cartró on el deixem? Doncs al marbre de la cuina.
Així funcionem entre una i dues setmanes. Anant a internet a buscar a quin cubell hi hem de llençar el porexpan de les safates de les butifarres, o la tapa del iogurt, o el suro de l’ampolla de vi... Segons la web que mirem ens diuen un contenidor o un altre(???)
A més et diuen que a les ampolles els has de treure l’etiqueta i netejarles, els tetrabriks també s’han de netejar i aixafar, tota la basura ben neta!
Però escolta que nosaltres bevem uns 20 litres de llet a la setmana! Em nego a fregar tantes coses. Així, directament, em nego.
Aleshores venen amics a casa, o fem un dinar o qualsevol altre extra i en el moment de recollir es treu una bossa de basura, la més gran que trobem i ho aboquem tot a dins. Sense mirament (crec que així he perdut totes les culleres del Mickey i moltes de cafè i tisores de cuina!)
A la cuina queda pendent el cubell de rebuig quasi ple, el d’orgànic quasi buit, el d’envasos “a rebossar” amb els envolcalls de les madalenes, les palmeres, els donuts... el vidre rodolant i el paper i cartró a sobre el marbre.
Encara ens queda una bossa de basura industrial. Endavant! Fotem-ho tot junt i que els convidats ho baixin.
No em posat bosses noves als cubells. En necessitem una urgent que en Nim s’ha cagat. És tòxic. Ara freguem la cuina a fons que està feta un desastre. Els cubells treiem-los al balcó.
En torna un. El de tota la vida de Déu.
Adéu reciclatge fins que la consciència em torni a molestar.
dimarts, 25 de gener del 2011
Informació, opinió, tolerància, respecte, violència, empatia, assertivitat
“Els humans, éssers humans o homes (Homo sapiens, "home que sap" en llatí) són primats bípedes de la família dels homínids[3][4] i l'única espècie supervivent del gènere Homo. Aquesta espècie només conté una subespècie viva, Homo sapiens sapiens, l'home actual. Les proves d'ADN indiquen que els humans moderns s'originaren a Àfrica fa aproximadament 200.000 anys.[5
Té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines molt més efectivament que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.”
Aquestes capacitats tan estupendes que tenim com a humans les hem de desenvolupar per fer un món millor, però com?
Primer necessitem informació veraç per crear-nos una opinió, del que sigui.
Un cop tenim una opinió hem d’actuar amb coherència a aquesta opinió. Sinó, no s’hi val a queixar-se després!
Sovint és difícil perquè els altres no tenen la mateixa opinió i el món no està fet per funcionar com creiem que ho hauria de fer, és aleshores quan hem de ser tolerants i respectuosos.
“admetre que els altres pensin o actuïn diferentment d'altres. Una acció tolerant ha de comportar una actitud oberta, capaç d'acceptar les diferències i de saber conviure en la discrepància i una actitud dialogant i transigent, que sap escoltar i és capaç d'arribar a una entesa, cedint en unes coses per obtenir-ne d'altres, sense encasellar-se en les pròpies posicions. Per a ser tolerant cal estar format en el reconeixement que les diferències entre les persones és un bé de la humanitat. La maduresa d'una persona és un factor important per a tenir un elevat grau de tolerància. La inseguretat i les personalitats "febles" són factors que afavoreixen la intolerància. Aquestes persones originen actituds defensives, tancades i intransigents. La violència i els crits són els arguments nerviosos dels qui, amb la força exterior, intenten dissimular una extraordinària inseguretat interior.
La tolerància és una capacitat personal que es desenvolupa com altres capacitats cognitives i emocionals al llarg de desenvolupament de l'individu. Els aprenentatges, l'experiència, la reflexió i el pensament constructiu i crític afavoreixen una major tolerància. La tolerància és una capacitat que creix amb el desenvolupament moral (Kohlberg). L'exposició a dilemes morals, per exemple és un bon sistema per aprendre a admetre altres punts de vista, i acceptar l'autocrítica i així augmentar la nostra tolerància.
La tolerància genera tolerància...No hi ha persones intolerants o tolerants, hi ha persones que exerceixen una baixa tolerància, però que poden aprendre i modificar els seus esquemes cap a una major tolerància. No hi ha ésser humà totalment intolerant; ni hi ha esser humà totalment tolerant, és una qüestió de grau susceptible de modificació en funció de l'entorn, l'experiència... Gràcies a la tolerància, s'aconsegueix també un actitud d'escolta, de respecte, de curiositat cap a l'altre, d'enriquiment personal”
El respecte és un valor ètic o moral que reconeix que una persona o quelcom té vàlua. Va més enllà de la tolerància perquè implica un sentiment positiu cap a l'altre.
Res de violència, ni física ni verbal. Intentem fer el buit a allò amb el que no estem d’acord.
Una cosa és ser tolerant i respectuós i una altra molt diferent és ser un titella sense idees pròpies que es deixa ningunejar per qualsevol.
No volem ser uns titelles sense idees pròpies però potser ens equivoquem perquè la informació que teníem no és veraç, perquè no hem vist les coses des d’un altre punt de vista...
Rectificar és de savis, diuen!
Arribats aquí necessitem l’empatia.
“L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments.”
Ja hem fet tot el que crèiem que havíem de fer: ens hem informat per crear la nostra pròpia opinió, hem estat tolerants i respectuosos, fins i tot ens hem intentat posar a la pell dels altres. Però res, nosaltres seguim amb la nostra opinió, però no ens serveix de res perquè els altres no pensen igual i per tant les coses no van com nosaltres voldríem.
Ara necessitem de l’assertivitat.
“L' assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres.[1] Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l' intent d'invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Val a dir, que un esser humà pot comportar-se amb persones diferents usant qualsevol d'aquests estils”
Ho hem intentat tot, però la situació no millora. Fins i tot empitjora. Ja no som capaços de seguir endavant si els altres pensen tan diferent a nosaltres.
Però no estem sols. Hi ha molta gent que pensa com nosaltres. Només cal trobar-los. Trobar-los o plantejar la situació als altres per veure si potser no s’ho havien plantejat o potser pensaven diferent perquè no ho havien vist des del nostre punt de vista. Si ens som uns quants és el moment d’organitzar-nos. Potser ja existeix algun grup que defensa les nostres idees.
Afegim-nos-hi! Si som molts ens sentiran millor.
Té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines molt més efectivament que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.”
Aquestes capacitats tan estupendes que tenim com a humans les hem de desenvolupar per fer un món millor, però com?
Primer necessitem informació veraç per crear-nos una opinió, del que sigui.
Un cop tenim una opinió hem d’actuar amb coherència a aquesta opinió. Sinó, no s’hi val a queixar-se després!
Sovint és difícil perquè els altres no tenen la mateixa opinió i el món no està fet per funcionar com creiem que ho hauria de fer, és aleshores quan hem de ser tolerants i respectuosos.
“admetre que els altres pensin o actuïn diferentment d'altres. Una acció tolerant ha de comportar una actitud oberta, capaç d'acceptar les diferències i de saber conviure en la discrepància i una actitud dialogant i transigent, que sap escoltar i és capaç d'arribar a una entesa, cedint en unes coses per obtenir-ne d'altres, sense encasellar-se en les pròpies posicions. Per a ser tolerant cal estar format en el reconeixement que les diferències entre les persones és un bé de la humanitat. La maduresa d'una persona és un factor important per a tenir un elevat grau de tolerància. La inseguretat i les personalitats "febles" són factors que afavoreixen la intolerància. Aquestes persones originen actituds defensives, tancades i intransigents. La violència i els crits són els arguments nerviosos dels qui, amb la força exterior, intenten dissimular una extraordinària inseguretat interior.
La tolerància és una capacitat personal que es desenvolupa com altres capacitats cognitives i emocionals al llarg de desenvolupament de l'individu. Els aprenentatges, l'experiència, la reflexió i el pensament constructiu i crític afavoreixen una major tolerància. La tolerància és una capacitat que creix amb el desenvolupament moral (Kohlberg). L'exposició a dilemes morals, per exemple és un bon sistema per aprendre a admetre altres punts de vista, i acceptar l'autocrítica i així augmentar la nostra tolerància.
La tolerància genera tolerància...No hi ha persones intolerants o tolerants, hi ha persones que exerceixen una baixa tolerància, però que poden aprendre i modificar els seus esquemes cap a una major tolerància. No hi ha ésser humà totalment intolerant; ni hi ha esser humà totalment tolerant, és una qüestió de grau susceptible de modificació en funció de l'entorn, l'experiència... Gràcies a la tolerància, s'aconsegueix també un actitud d'escolta, de respecte, de curiositat cap a l'altre, d'enriquiment personal”
El respecte és un valor ètic o moral que reconeix que una persona o quelcom té vàlua. Va més enllà de la tolerància perquè implica un sentiment positiu cap a l'altre.
Res de violència, ni física ni verbal. Intentem fer el buit a allò amb el que no estem d’acord.
Una cosa és ser tolerant i respectuós i una altra molt diferent és ser un titella sense idees pròpies que es deixa ningunejar per qualsevol.
No volem ser uns titelles sense idees pròpies però potser ens equivoquem perquè la informació que teníem no és veraç, perquè no hem vist les coses des d’un altre punt de vista...
Rectificar és de savis, diuen!
Arribats aquí necessitem l’empatia.
“L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments.”
Ja hem fet tot el que crèiem que havíem de fer: ens hem informat per crear la nostra pròpia opinió, hem estat tolerants i respectuosos, fins i tot ens hem intentat posar a la pell dels altres. Però res, nosaltres seguim amb la nostra opinió, però no ens serveix de res perquè els altres no pensen igual i per tant les coses no van com nosaltres voldríem.
Ara necessitem de l’assertivitat.
“L' assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres.[1] Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l' intent d'invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Val a dir, que un esser humà pot comportar-se amb persones diferents usant qualsevol d'aquests estils”
Ho hem intentat tot, però la situació no millora. Fins i tot empitjora. Ja no som capaços de seguir endavant si els altres pensen tan diferent a nosaltres.
Però no estem sols. Hi ha molta gent que pensa com nosaltres. Només cal trobar-los. Trobar-los o plantejar la situació als altres per veure si potser no s’ho havien plantejat o potser pensaven diferent perquè no ho havien vist des del nostre punt de vista. Si ens som uns quants és el moment d’organitzar-nos. Potser ja existeix algun grup que defensa les nostres idees.
Afegim-nos-hi! Si som molts ens sentiran millor.
dilluns, 24 de gener del 2011
L'Oriol i la Mayte van al cine a veure Campamento Flipy. Com????????? I la llei SINDE
Ara mateix acabo d’entendre la llei Sinde. L’he buscat al BOE, però no he entès res de res, tot eren paraules buides per a mi referint-se a determinats articles de determinades lleis. Passo d’anar a buscar cada llei i trobar el corresponent article. Segurament encara faran referència a altres articles d’altres lleis.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
dijous, 20 de gener del 2011
Jo vull trobar en Piqué passejant sense samarreta passejant tranquil.lament
Fa quatre dies que els fumadors estem putejats i marginats. És així i ho entenc perquè que nosaltres fumem pot afectar directament contra la salut de les persones.
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
dimecres, 19 de gener del 2011
Frases cèlebres
Aquestes frases les he llegit o escoltat últimament.
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
dimarts, 18 de gener del 2011
Si us plau, una mica de respecte!
Estimada mare del monovolum que sempre vas tard,
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
divendres, 14 de gener del 2011
Jocs de la meva infantesa políticament incorrectes
Ahir ens van donar un paper a l'escola de la Mel demanant-nos que proposéssim jocs de quan nosaltres érem petits pel Dia de la Pau que celebraran a final de mes a l'escola.
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
dimarts, 4 de gener del 2011
Conversa mare-filla. De lo més normal!
Acabo de llegir un conte a la Mel sobre els pingüins. Ja ho sabeu, és rara i prefereix una enciclopèdia d'animals que la Blancaneus. Total, que li pregunto si sap que fan els pingüins abans de ficar-se a l'aigua, potser hi fiquen la punta del peu primer, li dic jo tota contenta.
No mama, no. Primer miren si hi ha cap animal perillós a l'aigua, salta la tia listilla.
Després li contesto, clar, un dofí, per exemple se'l podria menjar.
No mama, els dofins són mamífers i no mengen pingüins, són les orques les que mengen pingüins.
I la molt cabrona després és incapaç de recordar on ha deixat les sabates o que s'ha de rentar les dents!!!!!
No mama, no. Primer miren si hi ha cap animal perillós a l'aigua, salta la tia listilla.
Després li contesto, clar, un dofí, per exemple se'l podria menjar.
No mama, els dofins són mamífers i no mengen pingüins, són les orques les que mengen pingüins.
I la molt cabrona després és incapaç de recordar on ha deixat les sabates o que s'ha de rentar les dents!!!!!
diumenge, 2 de gener del 2011
La Nova llei del tabac
Bona nit amics meus,
la majoria sou no fumadors però jo, pobre de mi, sóc fumadora. La meva generació ja sabia que fumar era perjudicial, però ets tan jove quan comences a fumar i veus la vellesa i la mort tan i tan lluny!
No, no tinc excusa i sé que he sigut incívica força vegades. Estic a favor de la llei però em putejarà tantíssim.
L'Oriol i jo ja érem fumadors quan ens vam conèixer. Els meu pares ho sabien però els seus no. A casa l'Oriol no es fumava. A casa meu sí. El meu pare també és fumador. Poc a poc vam començar a fumar també a la seva habitació.
Quan vam anar a viure junts evidentment fumàvem per tota la casa. La nostra habitació era el pitjor lloc del món per dormir. Vèiem la tele i fumàvem al llit abans de quedar-nos adormits. L'ambient era tan insuportable que vam deixar de fumar a l'habitació i els cendres van desaparèixer de les tauletes de nit. Hòstia tu quin canvi!!!! Tot i això encara no érem conscients del mal que fèiem als qui ens envoltaven. Per exemple, la Gemma vivia amb nosaltres. Ella no fuma. Doncs a la cuina respirava el nostre fum. Al menjador també. A l'estudi. Fins i tot al bany! Els companys de feina, a taula, menjant, o a la taula del costat al despatx. Pobres.
Un bon dia vaig decidir deixar de fumar en el meu lloc de treball. Però no hi vaig fer per no molestar. Ho vaig fer perquè treballava de cara al públic i creia que era lleig, quedava malament, que arribessin els clients i jo estigués fent una pipada a la cigarreta o llençant el fum per la boca amb aquells morros deformats per deixar anar el fum.
Quan va néixer la Mel tot va canviar. Tot i que a l'hospital m'enfilava sobre la tassa del vàter per treure el cap per la finestra per fer un cigarrito i després hi llençava colònia intentant amagar la pudor del tabac, quan vam arribar a casa vam deixar de fumar per tot arreu per protegir la Mel del fum. Fumem a la cuina. Bé, i quan ja són a dormir fem l'últim cigarrito al menjador, ben escarxofats al sofà. davant la tele.
Als bars, restaurants i discoteques també he molestat, però és diferent, la gent hi va perquè vol. Que haguessin muntat ells bars per a no fumadors! Jo en vaig muntar un de bar de no fumadors perquè hi creia fermament però sou uns covards. Si aneu en grup només que n'hi hagi un o dos que fumen ja cediu per anar a un bar de fumadors. Això és ser hipòcrita.
I ara només em queda resignació i esperar que aquesta merda de llei serveixi perquè els nens d'ara no s’iniciïn en un vici tan lleig i tan perjudicial per tots.
Les passaré putes per això.
Com que quan estic amb els nens no puc fumar quan em ve de gust, doncs aprofito a fer-ho a la porta del cole. Quan vaig a recollir-los. Els minutets abans que surtin aprofitava per fer un cigarritu ràpid i tranquil. Ara ja no ho podré fer. A més aquí llenço les burilles a terra sense miraments.
O al parc. Sempre he recollit les burilles. I és genial aquell cigarritu mentre xerro amb les altres mames i la Mel corre per allà imaginant-se mil aventures en el riu. Aquell cigarritu és la glòria. I ara tampoc ho podré fer.
O quan vagi a visitar algú a l'hospital. Sobretot si pateixo pel pacient. Aquell cigarritu el necessito. Quan la Mel va caure de la llitera i la van tenir en observació al Trueta tota la nit, vam estar en un despatx a peu de carrer amb finestra al costat de la porta d'urgències. Doncs quan la Mel es va quedar profundament adormida a la camilla, amb la barana de seguretat posada i jo ja estava més tranquil·la perquè m'havien dit que en principi no era res, només ens hi quedàvem per precaució, doncs vaig obrir la finestra i vaig sortir corrents per arribar ràpidament a la finestra i veure-la, però vaig sortir. Vaig deixar la meva nena sola al despatx i vaig fer un cigarrito amb un cafè de la màquina. Enganxada a la finestra, amb càrrec de consciència i un gran plaer que m'ajudava a passar els nervis de l'ensurt. Aquest cigarritu quan més el necessito tampoc el podré fer.
Ho entenc i ho respectaré. Però cullons, no podeu deixar absolutament cap espai per fer un puto cigarro!!!!!!!
A la platja. Allà tampoc podré fumar. Me cago en la puta! Em sembla perfecte que no es puguin deixar les burilles a la sorra però calia prohibir fumar? Qui ho controlarà? El mateix que ha controlat que no es llencessin burilles a la sorra?
I lo de les embarassades? Això clama al cel. No podran fumar en públic. Què passa? Què si fumen en públic és més perjudicial que si ho fan en privat?
Doncs ja està. Demano perdó a tots els no fumadors que s'han vist perjudicats per culpa meva sense que jo en fos completament conscient fins que va néixer la Mel. Però també em cago en la puta mare que els va parir, on cony podré fer un cigarrito?
la majoria sou no fumadors però jo, pobre de mi, sóc fumadora. La meva generació ja sabia que fumar era perjudicial, però ets tan jove quan comences a fumar i veus la vellesa i la mort tan i tan lluny!
No, no tinc excusa i sé que he sigut incívica força vegades. Estic a favor de la llei però em putejarà tantíssim.
L'Oriol i jo ja érem fumadors quan ens vam conèixer. Els meu pares ho sabien però els seus no. A casa l'Oriol no es fumava. A casa meu sí. El meu pare també és fumador. Poc a poc vam començar a fumar també a la seva habitació.
Quan vam anar a viure junts evidentment fumàvem per tota la casa. La nostra habitació era el pitjor lloc del món per dormir. Vèiem la tele i fumàvem al llit abans de quedar-nos adormits. L'ambient era tan insuportable que vam deixar de fumar a l'habitació i els cendres van desaparèixer de les tauletes de nit. Hòstia tu quin canvi!!!! Tot i això encara no érem conscients del mal que fèiem als qui ens envoltaven. Per exemple, la Gemma vivia amb nosaltres. Ella no fuma. Doncs a la cuina respirava el nostre fum. Al menjador també. A l'estudi. Fins i tot al bany! Els companys de feina, a taula, menjant, o a la taula del costat al despatx. Pobres.
Un bon dia vaig decidir deixar de fumar en el meu lloc de treball. Però no hi vaig fer per no molestar. Ho vaig fer perquè treballava de cara al públic i creia que era lleig, quedava malament, que arribessin els clients i jo estigués fent una pipada a la cigarreta o llençant el fum per la boca amb aquells morros deformats per deixar anar el fum.
Quan va néixer la Mel tot va canviar. Tot i que a l'hospital m'enfilava sobre la tassa del vàter per treure el cap per la finestra per fer un cigarrito i després hi llençava colònia intentant amagar la pudor del tabac, quan vam arribar a casa vam deixar de fumar per tot arreu per protegir la Mel del fum. Fumem a la cuina. Bé, i quan ja són a dormir fem l'últim cigarrito al menjador, ben escarxofats al sofà. davant la tele.
Als bars, restaurants i discoteques també he molestat, però és diferent, la gent hi va perquè vol. Que haguessin muntat ells bars per a no fumadors! Jo en vaig muntar un de bar de no fumadors perquè hi creia fermament però sou uns covards. Si aneu en grup només que n'hi hagi un o dos que fumen ja cediu per anar a un bar de fumadors. Això és ser hipòcrita.
I ara només em queda resignació i esperar que aquesta merda de llei serveixi perquè els nens d'ara no s’iniciïn en un vici tan lleig i tan perjudicial per tots.
Les passaré putes per això.
Com que quan estic amb els nens no puc fumar quan em ve de gust, doncs aprofito a fer-ho a la porta del cole. Quan vaig a recollir-los. Els minutets abans que surtin aprofitava per fer un cigarritu ràpid i tranquil. Ara ja no ho podré fer. A més aquí llenço les burilles a terra sense miraments.
O al parc. Sempre he recollit les burilles. I és genial aquell cigarritu mentre xerro amb les altres mames i la Mel corre per allà imaginant-se mil aventures en el riu. Aquell cigarritu és la glòria. I ara tampoc ho podré fer.
O quan vagi a visitar algú a l'hospital. Sobretot si pateixo pel pacient. Aquell cigarritu el necessito. Quan la Mel va caure de la llitera i la van tenir en observació al Trueta tota la nit, vam estar en un despatx a peu de carrer amb finestra al costat de la porta d'urgències. Doncs quan la Mel es va quedar profundament adormida a la camilla, amb la barana de seguretat posada i jo ja estava més tranquil·la perquè m'havien dit que en principi no era res, només ens hi quedàvem per precaució, doncs vaig obrir la finestra i vaig sortir corrents per arribar ràpidament a la finestra i veure-la, però vaig sortir. Vaig deixar la meva nena sola al despatx i vaig fer un cigarrito amb un cafè de la màquina. Enganxada a la finestra, amb càrrec de consciència i un gran plaer que m'ajudava a passar els nervis de l'ensurt. Aquest cigarritu quan més el necessito tampoc el podré fer.
Ho entenc i ho respectaré. Però cullons, no podeu deixar absolutament cap espai per fer un puto cigarro!!!!!!!
A la platja. Allà tampoc podré fumar. Me cago en la puta! Em sembla perfecte que no es puguin deixar les burilles a la sorra però calia prohibir fumar? Qui ho controlarà? El mateix que ha controlat que no es llencessin burilles a la sorra?
I lo de les embarassades? Això clama al cel. No podran fumar en públic. Què passa? Què si fumen en públic és més perjudicial que si ho fan en privat?
Doncs ja està. Demano perdó a tots els no fumadors que s'han vist perjudicats per culpa meva sense que jo en fos completament conscient fins que va néixer la Mel. Però també em cago en la puta mare que els va parir, on cony podré fer un cigarrito?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)