Uniformes, tarimes, educació i ensenyament

Al llarg de la meva vida he anat a una escola pública d’Esplugues de Llobregat, sense uniforme ni tarima; a dues escoles publiques de Rubí, també sense uniforme ni tarima; a una escola privada a Gràcia, sense uniforme però amb tarima; a una escola concertada, també a Gràcia, amb uniforme, sense tarima i amb monges; a un institut públic a Sant Cugat, sense uniforme ni tarima; a un institut privat a Sarrià, sense uniforme però amb tarima; a una universitat privada a Barcelona, sense uniforme però amb tarima (suposo que perquè els 80 alumnes poguéssim veure el profe des de la llunyania) i a una Escola d’Estudis Superiors a Sant Cugat, sense uniforme i ara no sé si amb tarima o sense.

Un cop demostrada la meva experiència escolar, malauradament no podré parlar sobre la segregació per sexes ni per nivells de diguem-ne “capacitació”, puc exposar-vos el meu punt de vista sobre la nova consellera: JA SE’N POT ANAR A LA MERDA

L’uniforme no afecta en absolut a la forma de ser dels nens i nenes. Si els pares els deixen créixer com autèntics capullos que demanen marques, encara que portin uniforme, voldran les sabates de la marca de moda o el polo aquell que porti la majoria o que se’l pugui permetre una minoria. Mares i pares, vosaltres sou l’autoritat a casa vostra i amb els vostres fills. Escolteu els seus raonaments, segurament us sorprendrà lo llestos i coherents que són però, si no arribeu a un acord, sou vosaltres qui heu de dir la última paraula i posar les normes. Fa mandra barallar-se amb els nens cada matí, segur que la cosa empitjora quan arriben a l’adolescència, però això no és prou motiu perquè deixeu en mans dels altres l’educació dels vostres fills. Què els direu? És la norma? No és cosa nostra ho han decidit uns altres per nosaltres… Això no és educar!

Sobre la tarima també tinc la meva opinió.

Quan, d’aquí a poc temps i degut a la paralització de totes les ampliacions i constriccions d’escoles noves i fins i tot la instal.lació de nous barracons tot i el creixement de pobles i ciutats a classe hi hagi més de 30-40 nens doncs farà falta la tarima. No per imposar respecte sinó perquè és molt incòmode dirigir-se a algú a qui no pots veure (si ets profe) o perquè és impossible que un nen o nena preadolescent presti atenció si no veu el mestre perquè li queda lluny i perquè els més mandrosos, que n’hi ha, no ho negarem, aprofitin la multitud per amagar-se i dormitejar. Però no ens enganyem, no és per imposar respecte. Perquè els nens respectin els Mestres el primer que hem de fer els pares és respectar-los nosaltres.

No cal estar-hi sempre d’acord, són persones, amb caràcters i creences diferents a les nostres, per tant podem xocar, però davant qualsevol desacord el que hem de fer és parlar-ho amb el mestre, amb la Direcció del centre, amb el Departament d’Educació o Ensenyament però mai, mai dels mais, parlar malament dels mestres davant els nostres fills i mai, mai però que mai dels mais, donar la raó directament a la nostra criatura sense contrastar opinions. Els nens la saben molt llarga, no cal que us ho expliqui.

Altres propostes d’aquesta senyora van en l’ordre de:

Abandonar l’educació tova. Doncs no puc dir res perquè aquesta frase no em comunica prou coses.

Modificar el calendari escolar: aquí sí que tinc alguna cosa a dir. Entenc i reconec que l’escola no serveix per aparcar els nens. Fins aquí d’acord. Però els pares hem de treballar. Per poder ser pares i treballar, a més de racionalitzar horaris a la feina –tema que cal plantejar amb una certa urgència- com que no podem ni decidir ni triar els horaris escolars i laborals, com a mínim, necessitem conèixer el calendari amb la màxima antelació possible i mantenir-lo durant el màxim temps possible: SENYORES I SENYORS QUE PRENEN LES DESICIONS FACIN EL FAVOR DE PRENDRE LES DESICIONS RÀPIDAMENT, COMUNÍQUIN-LES RÀPIDAMENT I NO LES CANVIIN TAN SOVINT. És impossible portar una família amb celeritat amb tants de canvis i també és impossible centrar-se en la feina quan tenim el cap ple d’horaris, dels nostres, dels dels nens i dels dels amics i familiars més proper per saber a qui li engaltarem les criatures el proper pont o les properes vacances.

Treure la sisena hora: ni tan sols sé si estic d’acord perquè no sé si aquesta hora de més els aporta realment alguna cosa o si només ens soluciona el panorama una hora més al dia. Cadria estudiar el tema a fons si és que ha estat implantada prou temps com per extreure’n una conclusió objectiva.

Treure la setmana blanca: Doncs pensin-ho bé i quan tinguin dades sobre la implantació d’aquesta prengui’n la millor decisió pels nostres fills. Però pensi-ho bé i no ens ho tornin a canviar en força temps.

Tornar a posar els exàmens de setembre: Mira tu! Aquesta em sembla bé.

Amb això la Sra Rigau pretén reduir el fracàs escolar. Amb això i reduint els pressupostos un 20%, cosa que implica menys mestres, menys material, menys seguretat i menys neteja.


Doncs què voleu que us digui? No ho veig gens clar. De fet la cosa pinta molt negre.

Batalletes de mare treballadora

Els dies que faig el torn de tarda és l'Ori qui explica el conte a la Mel abans d'anar a dormir.


Ahir va triar un dels contes del llibre que en Jordi, la Nati i en Marc li van regalar pel seu cumple.


Explica la història d'un cangur a qui li encanta estar a la bossa de la seva mama però els pares li expliquen que n'haurà de sortir perquè arriba un germanet i no hi cabran tots dos a la panxa. El conte no sé ben bé com segueix, i tampoc m'importa gaire. El més interessant va ser el comentari de la Mel, com sempre clar!


Papa, ja van avisar-lo també de que tenir un germà petit seria tan dur i cansat?


Un altre costum que tenim ara els dies que jo treballo per la tarda és que abans de marxar li deixo al coixí una "sorpresa". Hi ha dies que li deixo una foto amb alguna frase, o una galeta de les que donem amb el cafè a l'hotel, una carta... És la meva forma de compensar aquella estona que cada nit passàvem juntes al llit i després del conte li preguntava que havia sigut el millor del dia i li recordava com l'estimo. A ella li encanta. De fet crec que prefereix que treballi de tardes només per l'emoció de la sorpresa que li deixo. Ella fa el mateix. Cada tarda, enlloc de jugar a les cartes o a les dames com fèiem abans, ella agafa els seus rotuladors de purpurina i metal•litzats i m'escriu cartes i em fa dibuixos. A mi també m'encanta. Cada nit, quan arribo cap a les 23.30, vaig corrents al meu coixí, busco la meva carta i m'assec al llit a llegir-la és fantàstica!!! Les guardo, les guardo totes com un tresor. Trobar cada dia un MAMA GUAPA BONA NIT T'ESTIMO MOLT o un ETS LA MILLOR MAMA DEL MÓN MUNDIAL ben envoltat de cors, petons, papallones i flors ben lluentes val més que tot l'or del món.


Agraeixo a la Gemma aquell post que va escriure del nus al llençol, això em va donar la idea. No se'm dona gaire bé fer nusos en el nòrdic, però una carteta amb rotuladors de purpurina també funciona!


En Nim segueix tan sapastre com sempre, és el més xulo del barri! Avui m'ha fet el seu primer petó amb els seus llavis ben enganxats a la meva galta. Aquest petó tampoc té preu.