Un nu imprevist
Dissabte, 26 de febrer del 2011
Marc Rovira Campos - (Barcelona)
Sóc mestre d'una escola de primària, i tinc a càrrec meu 25 alumnes de 7 anys. El 16 de febrer, dimecres, vam fer una sortida cultural a un museu pròxim al parc de la Ciutadella. Una vegada finalitzada la visita al museu, vam anar a menjar els entrepans al parc. Però la meva sorpresa va ser que, a l'arribar al petit llac del mamut amb tots els nens, s'estava fent una sessió fotogràfica amb una senyoreta pràcticament despullada. No cal dir que es va organitzar enrenou entre els nens, perplexos pel que estaven veient. La mateixa sorpresa la van tenir altres grups escolars amb els quals vam coincidir en aquell moment. Em va doldre l'actitud d'alguns mestres d'altres centres, passius davant d'aquell espectacle que es feia davant dels nens. Però encara m'indigna més la displicència de les autoritats, que permeten coses així. Als meus alumnes de segon, naturalment, els vaig treure d'allà i els vaig explicar que allò era indigne.
Avui he llegit aquesta carta d’un lector del Periódico i el primer que m’ha vingut al cap és lo afortunada que sóc que aquest home no sigui mestre de la nostra escola.
A casa nostra el cos, vestit, seminu o despullat és preciós, és únic i l’hem de cuidar. L’hem de cuidar perquè ens ha de durar tota la vida i volem que estigui en les millors condicions possibles perquè ens acompanyi a fer allò que ens agrada. El mateix passa amb el cervell. L’hem de cuidar i alimentar perquè no deixi de funcionar.
N’estic segura que molts pares d’aquests alumnes deuen pensar igual.
És feina del mestre ensenyar els nostres fills el que és indigne del que no ho és? NO, ROTUNDAMENT NO.
És evident que un mestre, per poder donar les seves classes ha d’educar. No li queda més remei. Seria impossible impartir una classe a 25 alumnes si no se’ls ensenya que quan un parla els altres escolten, que s’ha de respectar el torn, que no es pot cridar i que no es pot picar. A partir d’aquí la feina d’educar és dels pares.
Què ha explicat aquest senyor als seus alumnes? Que un cos nu o semi nu és indigne? Que utilitzar les persones per vendre és indigne? Que una model té una vida laboral molt curta perquè es considera maco només un cos jove i sovint extremadament prim? Que la feina de model és més dura del que ens sembla i que per poder treure els catàlegs d’estiu s’ha de fer les fotos a l’ hivern i passar fred? Li ha explicat als nens quanta gent i quant de talent fa falta perquè es pugui fer un bon reportatge? Li ha explicat que per fer moltes coses cal treballar en equip?
Mira que hi havia coses a explicar!!! Però no, aquest home ha decidit explicar els seus alumnes de 7 anys que un cos semi nu és indigne.
diumenge, 27 de febrer del 2011
dimecres, 23 de febrer del 2011
Només una espurna
Avui en Carlos m’ha dit que no era romàntica. I té raó. No ho sóc. No sóc romàntica ni gaire carinyosa. Però estimo.
El nostre casament no hagués tingut cap importància per nosaltres (era purament un tràmit administratiu) però, especialment la meva germana i la meva mare, ens van preparar un dia fantàstic que recordarem tota la vida.
Nosaltres volíem un casament-tràmit però resulta que la cosa es va complicar. Has de portar testimonis! I ja que algú havia de faltar a la feina per anar a fer-nos de testimoni vam decidir compartir aquest dia amb els avis, pares i germans. Total 16 persones (l'Oriol i jo inclosos). Amb aquesta quantitat de gent podíem fer un àpat al nostre gust sense tenir en compte com es podien complicar les coses a la cuina de l’Hotel on jo treballava i on ens vam casar. I ens vam casar allà perquè el nostre lloc preferit del món mundial, Cala Castell, no pertany ni a Santa Cristina ni a Platja d’Aro i havia de ser un d’aquest dos Ajuntaments qui ens casés perquè és on havíem estat empadronats els darrers dos anys. Així doncs el lloc escollit van ser les Roques de la Punta d’en Ramis, a Platja d’Aro.
I nosaltres ja no vam fer res més.
La Gemma es va ocupar de la resta donant-nos una súper sorpresa. Va trucar a l’Hotel i va parlar amb la meva companya per preguntar-li el menú (un complet aperitiu, unes gambes, llagostins i escamarlans i un magret d’ànec amb oporto i farcellet de pasta filo amb arròs salvatge i raïm. De postres un assortiment de fruites naturals). Així va ser ella qui es va encarregar de fer uns menús ben macos. També va comprar uns saquets d’aromes i va escriure a mà Oriol i Mayte i la data 23 de Febrer (quins collons nosaltres casar-nos el dia de l’aniversari del Cop d’estat). Crec que va ser ella també qui es va ocupar del fotògraf. També és ella qui a dia d’avui guarda el nostre àlbum de fotos!!! També es va ocupar que en Vice i la Laia vinguessin i fessin una obra de teatre representant la nostra vida i les nostres neures. També va ser ella qui es va ocupar de que el grup d’en Lorenzo i la Lourdes vinguessin a tocar. També va ser ella qui va demanar que toquessin la nostra cançó. Us l’enllaço a continuació perquè és preciosa. També va ser ella qui es va ocupar d’avisar els nostres amics i familiars perquè vinguessin a fer el cafè i a ballar amb nosaltres. Ella i ma mare. Ma mare va fer que el Peque m’escrivís un verset i em regalés el ram de núvia. Un antulium que encara guardo sec i ple de pols. Ma mare també es va ocupar de que em comprés unes botes i no em casés amb les xiomprat a Andorra l’any 1991. Són bones eh! Encara duren i són al’armari. Les xiruques. Les botes fa anys que les vaig llençar. Ma mare també es va ocupar de reservar-nos una nit d’hotel a l’Hotel Arts. Amb unes vistes impressionants. Quan vam arribar a Barcelona ens van tapar els ulls fins arribar a l’Hotel. Va ser una sorpresa súper agradable! A la poca estona d’arribar a l’habitació, ja sols i flipats pel dia que havíem passat, van trucar a la porta i ens van portar maduixes amb xocolata i Felicitats escrit al plat. Una ampolla de bon cava i més gel. A partir d’aquí no us explico més. Al matí esmorzar a l’habitació, asseguts al llindar de la finestra per no perdre’ns detall de les vistes. Després passeig per Barcelona. Vam quedar amb el Peque i vam anar a aquella cafeteria que està en un hivernacle del Parc de la Ciutadella. Preciós. I després... Després a correcuita cap a l’estació de Sants. Teniem un viatge de tres dies s Disleyland París!!! YUPIIIII!!!!!
Va ser tot fantàstic. El que nosaltres creiem que només era un tràmit es va convertir en una mostra d’amor brutal per part de ma mare i la Gemma, amb l’inestimable suport d’en Didac i en Rafa i el Peque, i la família i els amics.
Cada any ho hem celebrat. De fet cada any ma mare s’ha preocupat que ho celebréssim i nosaltres, més que celebrar un aniversari de casament, celebrem que hi ha una pila de gent que ens estima i es preocupa per nosaltres. A més, aquesta data no la podem oblidar perquè tenim la còpia del llibre de família i segons aquest llibre el dia 23 de febrer de 2003 vam començar a ser una família, tot i que nosaltres ja érem família des de molt, però que molt abans!
XURRI T’ESTIMO
GEMMA T’ESTIMO
MAMA T’ESTIMO
I AQUÍ US DEIXO LA NOSTRA CANÇÓ, QUE LA GAUDIU
El nostre casament no hagués tingut cap importància per nosaltres (era purament un tràmit administratiu) però, especialment la meva germana i la meva mare, ens van preparar un dia fantàstic que recordarem tota la vida.
Nosaltres volíem un casament-tràmit però resulta que la cosa es va complicar. Has de portar testimonis! I ja que algú havia de faltar a la feina per anar a fer-nos de testimoni vam decidir compartir aquest dia amb els avis, pares i germans. Total 16 persones (l'Oriol i jo inclosos). Amb aquesta quantitat de gent podíem fer un àpat al nostre gust sense tenir en compte com es podien complicar les coses a la cuina de l’Hotel on jo treballava i on ens vam casar. I ens vam casar allà perquè el nostre lloc preferit del món mundial, Cala Castell, no pertany ni a Santa Cristina ni a Platja d’Aro i havia de ser un d’aquest dos Ajuntaments qui ens casés perquè és on havíem estat empadronats els darrers dos anys. Així doncs el lloc escollit van ser les Roques de la Punta d’en Ramis, a Platja d’Aro.
I nosaltres ja no vam fer res més.
La Gemma es va ocupar de la resta donant-nos una súper sorpresa. Va trucar a l’Hotel i va parlar amb la meva companya per preguntar-li el menú (un complet aperitiu, unes gambes, llagostins i escamarlans i un magret d’ànec amb oporto i farcellet de pasta filo amb arròs salvatge i raïm. De postres un assortiment de fruites naturals). Així va ser ella qui es va encarregar de fer uns menús ben macos. També va comprar uns saquets d’aromes i va escriure a mà Oriol i Mayte i la data 23 de Febrer (quins collons nosaltres casar-nos el dia de l’aniversari del Cop d’estat). Crec que va ser ella també qui es va ocupar del fotògraf. També és ella qui a dia d’avui guarda el nostre àlbum de fotos!!! També es va ocupar que en Vice i la Laia vinguessin i fessin una obra de teatre representant la nostra vida i les nostres neures. També va ser ella qui es va ocupar de que el grup d’en Lorenzo i la Lourdes vinguessin a tocar. També va ser ella qui va demanar que toquessin la nostra cançó. Us l’enllaço a continuació perquè és preciosa. També va ser ella qui es va ocupar d’avisar els nostres amics i familiars perquè vinguessin a fer el cafè i a ballar amb nosaltres. Ella i ma mare. Ma mare va fer que el Peque m’escrivís un verset i em regalés el ram de núvia. Un antulium que encara guardo sec i ple de pols. Ma mare també es va ocupar de que em comprés unes botes i no em casés amb les xiomprat a Andorra l’any 1991. Són bones eh! Encara duren i són al’armari. Les xiruques. Les botes fa anys que les vaig llençar. Ma mare també es va ocupar de reservar-nos una nit d’hotel a l’Hotel Arts. Amb unes vistes impressionants. Quan vam arribar a Barcelona ens van tapar els ulls fins arribar a l’Hotel. Va ser una sorpresa súper agradable! A la poca estona d’arribar a l’habitació, ja sols i flipats pel dia que havíem passat, van trucar a la porta i ens van portar maduixes amb xocolata i Felicitats escrit al plat. Una ampolla de bon cava i més gel. A partir d’aquí no us explico més. Al matí esmorzar a l’habitació, asseguts al llindar de la finestra per no perdre’ns detall de les vistes. Després passeig per Barcelona. Vam quedar amb el Peque i vam anar a aquella cafeteria que està en un hivernacle del Parc de la Ciutadella. Preciós. I després... Després a correcuita cap a l’estació de Sants. Teniem un viatge de tres dies s Disleyland París!!! YUPIIIII!!!!!
Va ser tot fantàstic. El que nosaltres creiem que només era un tràmit es va convertir en una mostra d’amor brutal per part de ma mare i la Gemma, amb l’inestimable suport d’en Didac i en Rafa i el Peque, i la família i els amics.
Cada any ho hem celebrat. De fet cada any ma mare s’ha preocupat que ho celebréssim i nosaltres, més que celebrar un aniversari de casament, celebrem que hi ha una pila de gent que ens estima i es preocupa per nosaltres. A més, aquesta data no la podem oblidar perquè tenim la còpia del llibre de família i segons aquest llibre el dia 23 de febrer de 2003 vam començar a ser una família, tot i que nosaltres ja érem família des de molt, però que molt abans!
XURRI T’ESTIMO
GEMMA T’ESTIMO
MAMA T’ESTIMO
I AQUÍ US DEIXO LA NOSTRA CANÇÓ, QUE LA GAUDIU
dilluns, 14 de febrer del 2011
Vols treballar els diumenges o prefereixes anar a comprar un bolso?
Jo he treballat els diumenges durant molts i molts anys. I espero aviat tornar-hi a treballar.
Potser hauria hagut de triar una altra professió. M'agradaria una combinació entre els sous dels controladors aeris, els horaris dels bancs i l'administració pública, les vacances dels mestres i una jubilació com la dels polítics.
L'altre dia vaig veure un tros del programa de TV Banda Ampla. Semblava com si economia i societat no fos el mateix. Darrera l'economia, darrera les empreses, siguin grans o petites, el que hi ha són moltes persones. Persones que tenen pares, germans i fills. Persones que volen consumir allò que necessiten i allò que volen i que fan que l'economia segueixi rutllan.
Hi ha gent que reclama que els comerços, l'administració i la banca obrin sempre. Cadascú vol adaptar aquests serveis a la seva llibertat.
Us imagineu que tot estigués obert sempre?
Quan jo treballava els diumenges tenia festa els dimarts. Jo tenia festa els dimarts, però la meva família i els meus amics no. Ells tenien festa els diumenges. I quedaven. Quedaven per dinar, per anar al cine, per sortir a passejar. Jo no podia quedar amb ells. Si els horaris m'ho permetien m'hi sumava en algun moment. Els dimarts, quan jo tenia festa, els altres estaven a la feina. Per tant tampoc podia quedar. Això sí, podia anar al banc a fer gestions, a hisenda, a l'ajuntament i a comprar. A canvi no tenia vida personal i familiar. Però es veu que això no importa.
Si realment tot ha de funcionar 7 dies a la setmana els meus familiars i amics també treballaran els diumenges. No podran quedar. No aniran al cine, ni a dinar al restaurant ni a fer un passeig.
Si molts treballen en diumenge, a part de no poder tenir vida personal i familiar, també necessitaran que les escoles obrin els caps de setmana. Potser ens podrien deixar triar l'horari. Els qui tinguessin festa els dilluns podrien no portar els nens al cole els dilluns i podrien portar-los els diumenges. O potser podríem tancar les escoles, que costen molts dines a l'administració pública i no aporten beneficis a curt termini, i contractar mestres particulars a casa per poder seguir un temari i mantenir la vida familiar a petita escala. Això si els matrimonis tenen sort i tenen festa el mateix dia. Si resulta que la mare té festa els dimarts i el pare els dijous la vida familiar haurà d'esperar a la jubilació o potser a l'altra vida. Perquè tenir fills en un món obert 7 dies a la setmana no seria gaire sensat i la natalitat baixaria encara més i el sistema de pensions està pensat perquè siguin els del futur qui paguin les nostres pensions. Però això també és un altre tema.
No sé a vosaltres, però a mi no m'agradaria un món així. Un món que actualment funciona mínimament gràcies a que les famílies i els amics ens ajuden a passar els mals moments. No gràcies a l'economia, que ens està ofegant cada cop més. I no sé vosaltres, però jo, si no compro més bolsos o més pollastre no és perquè no obrin els diumenges, és perquè no tinc més diners. Consumeixo fina allà on puc.
El petit botiguer obrirà per no quedar enrere. Si la gent s’acostuma a comprar el diumenge haurà d’obrir. Però en realitat no augmentarà les vendes. Com que no augmentarà les vendes no podrà contractar un treballador. Només aconseguirà perdre allò que més l’importa, la seva família, per cap benefici econòmic.
A l’amo de la multinacional sí que li sortirà a compte. Com que paga uns sous de merda, legal això sí, als dependents pot contractar-ne un altre. Serà el treballador qui no tindrà vida familiar. A ell li importa un rave. Ell el diumenge anirà a esquiar amb la seva família. I jo me’n alegro per ell.
Què us sembla si enlloc de criticar els qui tenen millors condicions socio-econòmiques que nosaltres el que fem és demanar els nostres drets? I si per comprar o fer gestions quan a nosaltres ens vagi bé ho fem a través d'internet? I si el diumenge no anem a comprar? És l’únic poder que tenim. Demostrar que no ens fa falta i que ens importa més la nostra família que els beneficis d’una gran empresa.
Per a aquells sectors en els que no ens queda més remei que treballar diumenges perquè és imprescindible (farmàcies, metges, bombers, hosteleria, oci...) intentem racionalitzar al màxim els horaris i intentem que de tant en tant també puguin gaudir d’una vida personal.
Allò de que els diners mouen el món és o hauria de ser mentida. És l’amor el que ens ha de fer moure.
Potser hauria hagut de triar una altra professió. M'agradaria una combinació entre els sous dels controladors aeris, els horaris dels bancs i l'administració pública, les vacances dels mestres i una jubilació com la dels polítics.
L'altre dia vaig veure un tros del programa de TV Banda Ampla. Semblava com si economia i societat no fos el mateix. Darrera l'economia, darrera les empreses, siguin grans o petites, el que hi ha són moltes persones. Persones que tenen pares, germans i fills. Persones que volen consumir allò que necessiten i allò que volen i que fan que l'economia segueixi rutllan.
Hi ha gent que reclama que els comerços, l'administració i la banca obrin sempre. Cadascú vol adaptar aquests serveis a la seva llibertat.
Us imagineu que tot estigués obert sempre?
Quan jo treballava els diumenges tenia festa els dimarts. Jo tenia festa els dimarts, però la meva família i els meus amics no. Ells tenien festa els diumenges. I quedaven. Quedaven per dinar, per anar al cine, per sortir a passejar. Jo no podia quedar amb ells. Si els horaris m'ho permetien m'hi sumava en algun moment. Els dimarts, quan jo tenia festa, els altres estaven a la feina. Per tant tampoc podia quedar. Això sí, podia anar al banc a fer gestions, a hisenda, a l'ajuntament i a comprar. A canvi no tenia vida personal i familiar. Però es veu que això no importa.
Si realment tot ha de funcionar 7 dies a la setmana els meus familiars i amics també treballaran els diumenges. No podran quedar. No aniran al cine, ni a dinar al restaurant ni a fer un passeig.
Si molts treballen en diumenge, a part de no poder tenir vida personal i familiar, també necessitaran que les escoles obrin els caps de setmana. Potser ens podrien deixar triar l'horari. Els qui tinguessin festa els dilluns podrien no portar els nens al cole els dilluns i podrien portar-los els diumenges. O potser podríem tancar les escoles, que costen molts dines a l'administració pública i no aporten beneficis a curt termini, i contractar mestres particulars a casa per poder seguir un temari i mantenir la vida familiar a petita escala. Això si els matrimonis tenen sort i tenen festa el mateix dia. Si resulta que la mare té festa els dimarts i el pare els dijous la vida familiar haurà d'esperar a la jubilació o potser a l'altra vida. Perquè tenir fills en un món obert 7 dies a la setmana no seria gaire sensat i la natalitat baixaria encara més i el sistema de pensions està pensat perquè siguin els del futur qui paguin les nostres pensions. Però això també és un altre tema.
No sé a vosaltres, però a mi no m'agradaria un món així. Un món que actualment funciona mínimament gràcies a que les famílies i els amics ens ajuden a passar els mals moments. No gràcies a l'economia, que ens està ofegant cada cop més. I no sé vosaltres, però jo, si no compro més bolsos o més pollastre no és perquè no obrin els diumenges, és perquè no tinc més diners. Consumeixo fina allà on puc.
El petit botiguer obrirà per no quedar enrere. Si la gent s’acostuma a comprar el diumenge haurà d’obrir. Però en realitat no augmentarà les vendes. Com que no augmentarà les vendes no podrà contractar un treballador. Només aconseguirà perdre allò que més l’importa, la seva família, per cap benefici econòmic.
A l’amo de la multinacional sí que li sortirà a compte. Com que paga uns sous de merda, legal això sí, als dependents pot contractar-ne un altre. Serà el treballador qui no tindrà vida familiar. A ell li importa un rave. Ell el diumenge anirà a esquiar amb la seva família. I jo me’n alegro per ell.
Què us sembla si enlloc de criticar els qui tenen millors condicions socio-econòmiques que nosaltres el que fem és demanar els nostres drets? I si per comprar o fer gestions quan a nosaltres ens vagi bé ho fem a través d'internet? I si el diumenge no anem a comprar? És l’únic poder que tenim. Demostrar que no ens fa falta i que ens importa més la nostra família que els beneficis d’una gran empresa.
Per a aquells sectors en els que no ens queda més remei que treballar diumenges perquè és imprescindible (farmàcies, metges, bombers, hosteleria, oci...) intentem racionalitzar al màxim els horaris i intentem que de tant en tant també puguin gaudir d’una vida personal.
Allò de que els diners mouen el món és o hauria de ser mentida. És l’amor el que ens ha de fer moure.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Més converses mare-filla. No estic preparada, en absolut!
Avui per dinar hi havia cigrons i pollastre.
A la Mel no li agraden els cigrons. De fet no li agrada quasi res i ja estic farta de barallar-me amb ella cada àpat i farta també de veure com l'Oriol perd els nervis i el control cada àpat. Avui em tocava a mi solucionar el tema.
-Mel, has de menjar llegums, tu tries quina llegum.
-Mama, què són llegums?
-Mongetes seques, cigrons o llenties. Aquests són els llegums que tenim. Què vols?
-Llenties
-Estàs segura?
-Sí mama, vull llenties
-Mama, a mi no m'agrada matar animals
- A mi tampoc carinyo (potser havia sentit parlar dels toros?)
-Doncs els matem per menjar-nos-els
-(Merda! com en surto d'aquesta?) Carinyo, els hem de matar per menjar-nos-els
-Podem menjar llenties i verdures
-També hem de menjar llenties i verdures, però la carn i el peix també és molt important en una dieta
-Però jo no els vull matar
Ara la nena va i em surt vegetariana! Com ho arreglo? Clar, la cadena alimentaria
Li foto el rotllo de que els animals es mengen altres animals, que ho necessiten per viure
-Mama, hi ha animals que no mengen altres animals
-És veritat carinyo, els seus cossos estan preparats per viure sense menjar animals
Jo tallo tu, que això es comença a complicar massa pels meus minsos coneixements
-Mel, hem de menjar animals i tens raó no és maco matar animals i només ho podem fer quan és per menjar i hem d'assegurar-nos que no pateixen, que no els fem més mal de l'imprescindible. Qui t'ha explicat que matem animals per menjar-los? (pregunta per evitar més preguntes de la nena, clar!)
-Ningú, però a la botiga de l'àvia (una polleria), vaig veure un ocellet "matat". A mi m'agrada el "pic" dels ocells
-Mel, es diuen becs no pics
-A mi m'agrada dir pics
-Si ho dius en castellà has de dir pico i si ho dius en català has de dir bec
-A mi m'agrada dir "pics"
-Doncs si no ho dius bé la gent no t'entendrà i no podran saber què els estàs dient
-Mama com es fa la màgia?
A TOMAR POR CULO!!! JO NO PARLO MÉS AMB AQUESTA NENA
-Ara ho busco a internet, acabat les llenties ja
A la Mel no li agraden els cigrons. De fet no li agrada quasi res i ja estic farta de barallar-me amb ella cada àpat i farta també de veure com l'Oriol perd els nervis i el control cada àpat. Avui em tocava a mi solucionar el tema.
-Mel, has de menjar llegums, tu tries quina llegum.
-Mama, què són llegums?
-Mongetes seques, cigrons o llenties. Aquests són els llegums que tenim. Què vols?
-Llenties
-Estàs segura?
-Sí mama, vull llenties
-Mama, a mi no m'agrada matar animals
- A mi tampoc carinyo (potser havia sentit parlar dels toros?)
-Doncs els matem per menjar-nos-els
-(Merda! com en surto d'aquesta?) Carinyo, els hem de matar per menjar-nos-els
-Podem menjar llenties i verdures
-També hem de menjar llenties i verdures, però la carn i el peix també és molt important en una dieta
-Però jo no els vull matar
Ara la nena va i em surt vegetariana! Com ho arreglo? Clar, la cadena alimentaria
Li foto el rotllo de que els animals es mengen altres animals, que ho necessiten per viure
-Mama, hi ha animals que no mengen altres animals
-És veritat carinyo, els seus cossos estan preparats per viure sense menjar animals
Jo tallo tu, que això es comença a complicar massa pels meus minsos coneixements
-Mel, hem de menjar animals i tens raó no és maco matar animals i només ho podem fer quan és per menjar i hem d'assegurar-nos que no pateixen, que no els fem més mal de l'imprescindible. Qui t'ha explicat que matem animals per menjar-los? (pregunta per evitar més preguntes de la nena, clar!)
-Ningú, però a la botiga de l'àvia (una polleria), vaig veure un ocellet "matat". A mi m'agrada el "pic" dels ocells
-Mel, es diuen becs no pics
-A mi m'agrada dir pics
-Si ho dius en castellà has de dir pico i si ho dius en català has de dir bec
-A mi m'agrada dir "pics"
-Doncs si no ho dius bé la gent no t'entendrà i no podran saber què els estàs dient
-Mama com es fa la màgia?
A TOMAR POR CULO!!! JO NO PARLO MÉS AMB AQUESTA NENA
-Ara ho busco a internet, acabat les llenties ja
dijous, 3 de febrer del 2011
La Kabbalah i el kiki-siesta (feu un cop d'ull a alguns dels enllaços que us adjunto)
Ahir ja us vaig dir que anava a un seminari de Kabbalah. Era sobre les relacions de parella.
Doncs bé, ens van explicar exactament el mateix que ens va dir a nosaltres el nostre psicòleg de parella.
Després el mateix que jo ja havia escrit en el meu blog en aquesta entrada.
Després ja van parlar d’ànimes i ànimes bessones (aquí em perdo, no crec en l’ànima, ni molt menys en l’ànima immortal). Una mica de meditació i una mica de “física?” (passen del Big Bang a l’amor i encara no entenc com!).
Va estar bé, sempre està bé comprovar que les mateixes preocupacions que tens tu les tenen els altres també. En realitat ens agradar compartir.
Va ser molt, però que molt agradable els viatge d’anada i tornada amb la Natuka. Tot i que la tia canvia de carril sense mirar si ja hi ha un cotxe en el lloc que ella pensa ocupar. En realitat pensem igual però amb enfocament diferents. Evidentment el que més ens ocupa i preocupa és el nostre petit nucli familiar. Els nostres fills, la parella, els pares i germans, el cercle d’amistats més immediats. Després el món mundial.
L’Oriol, preocupat per mi i per la Natuka, creient que podíem estar a punt de ficar-nos en una secta i que acabéssim de perdre el cap definitivament, ha buscat informació sobre manipulacions. Molt interessant, molt però que molt interessant.
Jo ja us vaig explicar que havia perdut el sentit de l’humor i ja sé perquè. Com molt bé sabeu tots tinc massa temps lliure (aviat se m’acaba per sort!) així que llegeixo molt. Massa. Cada dia miro com a mínim els titulars de
- El Periódico
- La Vanguardia
- Tercera información
- Libertad digital
- El Confidencial
- El Mundo
- El País
- Blogs de l’Indirecte
- Diari Ara
- Blogs del diari Ara
Després llegeixo amb deteniment el que més m’interessa. O crec que m’interessa.
Això és massa i no és gens útil per mi. Jo no puc canviar res de res, ni la crisi, ni les retallades socials, ni el funcionament de les multinacionals, ni la banca i els mercats, ni les farmacèutiques...
Com més llegeixo més em perdo. Més manipulada em sento. Menys ganes de riure tinc.
I això no, això no m’ho puc permetre. Després d’aquest rotllo ve el meu consell:
NO US INFORMEU MASSA SI NO US HI VA LA VIDA. Tampoc cal veure Salvame cada dia!
SEMPRE QUE PUGUEU SIGUEU COHERENTS AMB VOSALTRES MATEIXOS Em preocupa molt l’explotació infantil, però compro les botes als xinos perquè no em puc permetre les de Valverde del Camino. Sóc incoherent perquè no tinc una altra opció.
NO PUTEJEU ELS ALTRES. No cal. De fet, si podeu, tracteu tothom com si fos la vostra mare (recomanació del meu germà per fer que el món sigui millor)
PENSEU ALLÒ QUE MÉS US AGRADA I US FA SENTIR MILLOR
SI US HO PODEU PERMETRE FEU-HO. SINO BUSQUEU UNA ALTRA COSA QUE US FACI SENTIR MOLT BÉ I QUE US POGUEU PERMETRE PERÒ NO DEIXEU DE SOMIAR EN ALLÒ QUE ENCARA NO US PODEU PERMETRE. Jo voldria anar amb l’Ori i els nens a Costa Rica però de moment juguem a les cartes i a les dames amb la Mel. Ens encanta!
FEU UN KIKI A L’HORA DE LA SIESTA. El Doctor Estivill s’ha informat i diu que és la millor hora. Potser s’equivoca? Provem-ho
RIEU, RIEU MOLT. Això és una ordre, no una recomanació
Doncs bé, ens van explicar exactament el mateix que ens va dir a nosaltres el nostre psicòleg de parella.
Després el mateix que jo ja havia escrit en el meu blog en aquesta entrada.
Després ja van parlar d’ànimes i ànimes bessones (aquí em perdo, no crec en l’ànima, ni molt menys en l’ànima immortal). Una mica de meditació i una mica de “física?” (passen del Big Bang a l’amor i encara no entenc com!).
Va estar bé, sempre està bé comprovar que les mateixes preocupacions que tens tu les tenen els altres també. En realitat ens agradar compartir.
Va ser molt, però que molt agradable els viatge d’anada i tornada amb la Natuka. Tot i que la tia canvia de carril sense mirar si ja hi ha un cotxe en el lloc que ella pensa ocupar. En realitat pensem igual però amb enfocament diferents. Evidentment el que més ens ocupa i preocupa és el nostre petit nucli familiar. Els nostres fills, la parella, els pares i germans, el cercle d’amistats més immediats. Després el món mundial.
L’Oriol, preocupat per mi i per la Natuka, creient que podíem estar a punt de ficar-nos en una secta i que acabéssim de perdre el cap definitivament, ha buscat informació sobre manipulacions. Molt interessant, molt però que molt interessant.
Jo ja us vaig explicar que havia perdut el sentit de l’humor i ja sé perquè. Com molt bé sabeu tots tinc massa temps lliure (aviat se m’acaba per sort!) així que llegeixo molt. Massa. Cada dia miro com a mínim els titulars de
- El Periódico
- La Vanguardia
- Tercera información
- Libertad digital
- El Confidencial
- El Mundo
- El País
- Blogs de l’Indirecte
- Diari Ara
- Blogs del diari Ara
Després llegeixo amb deteniment el que més m’interessa. O crec que m’interessa.
Això és massa i no és gens útil per mi. Jo no puc canviar res de res, ni la crisi, ni les retallades socials, ni el funcionament de les multinacionals, ni la banca i els mercats, ni les farmacèutiques...
Com més llegeixo més em perdo. Més manipulada em sento. Menys ganes de riure tinc.
I això no, això no m’ho puc permetre. Després d’aquest rotllo ve el meu consell:
NO US INFORMEU MASSA SI NO US HI VA LA VIDA. Tampoc cal veure Salvame cada dia!
SEMPRE QUE PUGUEU SIGUEU COHERENTS AMB VOSALTRES MATEIXOS Em preocupa molt l’explotació infantil, però compro les botes als xinos perquè no em puc permetre les de Valverde del Camino. Sóc incoherent perquè no tinc una altra opció.
NO PUTEJEU ELS ALTRES. No cal. De fet, si podeu, tracteu tothom com si fos la vostra mare (recomanació del meu germà per fer que el món sigui millor)
PENSEU ALLÒ QUE MÉS US AGRADA I US FA SENTIR MILLOR
SI US HO PODEU PERMETRE FEU-HO. SINO BUSQUEU UNA ALTRA COSA QUE US FACI SENTIR MOLT BÉ I QUE US POGUEU PERMETRE PERÒ NO DEIXEU DE SOMIAR EN ALLÒ QUE ENCARA NO US PODEU PERMETRE. Jo voldria anar amb l’Ori i els nens a Costa Rica però de moment juguem a les cartes i a les dames amb la Mel. Ens encanta!
FEU UN KIKI A L’HORA DE LA SIESTA. El Doctor Estivill s’ha informat i diu que és la millor hora. Potser s’equivoca? Provem-ho
RIEU, RIEU MOLT. Això és una ordre, no una recomanació
dimecres, 2 de febrer del 2011
NO M'AGRADA RECLICLAR
EL QUE VAIG A DIR ARA SONA LLEIG, POLÍTICAMENT INCORRECTE, SEGURAMENT INSOSTENIBLE, PERÒ ODIO RECICLAR!
Si senyors, odio reciclar. De tant en tant se’m desperta la consciència ecologista i decideixo tornar a reciclar.
Primer faig lloc a la cuina. Ja fa temps vaig comprar un cubell d’aquells amb dos forats. Un de més gros, que utilitzem pels envasos (si sabem que ho són) i un altre de més petit que dediquem a orgànic. L’orgànic hem de dir que l’omplim poc. No hi ha res com tenir un gos perquè no quedin més resten que el marro del cafè i els ossos de pollastre.
Després tenim l’altre cubell, el de tota la vida, pel rebuig. Aquest s’omple ràpid entre els bolquers d’en Nim i tot el que no sabem on va!
Després hi ha el racó del vidre. Vidre que no es baixa al contenidor fins que no hem “tropessat” mil vegades i fet rodolar el pot de melmelada per tota la cuina. I el paper i cartró on el deixem? Doncs al marbre de la cuina.
Així funcionem entre una i dues setmanes. Anant a internet a buscar a quin cubell hi hem de llençar el porexpan de les safates de les butifarres, o la tapa del iogurt, o el suro de l’ampolla de vi... Segons la web que mirem ens diuen un contenidor o un altre(???)
A més et diuen que a les ampolles els has de treure l’etiqueta i netejarles, els tetrabriks també s’han de netejar i aixafar, tota la basura ben neta!
Però escolta que nosaltres bevem uns 20 litres de llet a la setmana! Em nego a fregar tantes coses. Així, directament, em nego.
Aleshores venen amics a casa, o fem un dinar o qualsevol altre extra i en el moment de recollir es treu una bossa de basura, la més gran que trobem i ho aboquem tot a dins. Sense mirament (crec que així he perdut totes les culleres del Mickey i moltes de cafè i tisores de cuina!)
A la cuina queda pendent el cubell de rebuig quasi ple, el d’orgànic quasi buit, el d’envasos “a rebossar” amb els envolcalls de les madalenes, les palmeres, els donuts... el vidre rodolant i el paper i cartró a sobre el marbre.
Encara ens queda una bossa de basura industrial. Endavant! Fotem-ho tot junt i que els convidats ho baixin.
No em posat bosses noves als cubells. En necessitem una urgent que en Nim s’ha cagat. És tòxic. Ara freguem la cuina a fons que està feta un desastre. Els cubells treiem-los al balcó.
En torna un. El de tota la vida de Déu.
Adéu reciclatge fins que la consciència em torni a molestar.
Si senyors, odio reciclar. De tant en tant se’m desperta la consciència ecologista i decideixo tornar a reciclar.
Primer faig lloc a la cuina. Ja fa temps vaig comprar un cubell d’aquells amb dos forats. Un de més gros, que utilitzem pels envasos (si sabem que ho són) i un altre de més petit que dediquem a orgànic. L’orgànic hem de dir que l’omplim poc. No hi ha res com tenir un gos perquè no quedin més resten que el marro del cafè i els ossos de pollastre.
Després tenim l’altre cubell, el de tota la vida, pel rebuig. Aquest s’omple ràpid entre els bolquers d’en Nim i tot el que no sabem on va!
Després hi ha el racó del vidre. Vidre que no es baixa al contenidor fins que no hem “tropessat” mil vegades i fet rodolar el pot de melmelada per tota la cuina. I el paper i cartró on el deixem? Doncs al marbre de la cuina.
Així funcionem entre una i dues setmanes. Anant a internet a buscar a quin cubell hi hem de llençar el porexpan de les safates de les butifarres, o la tapa del iogurt, o el suro de l’ampolla de vi... Segons la web que mirem ens diuen un contenidor o un altre(???)
A més et diuen que a les ampolles els has de treure l’etiqueta i netejarles, els tetrabriks també s’han de netejar i aixafar, tota la basura ben neta!
Però escolta que nosaltres bevem uns 20 litres de llet a la setmana! Em nego a fregar tantes coses. Així, directament, em nego.
Aleshores venen amics a casa, o fem un dinar o qualsevol altre extra i en el moment de recollir es treu una bossa de basura, la més gran que trobem i ho aboquem tot a dins. Sense mirament (crec que així he perdut totes les culleres del Mickey i moltes de cafè i tisores de cuina!)
A la cuina queda pendent el cubell de rebuig quasi ple, el d’orgànic quasi buit, el d’envasos “a rebossar” amb els envolcalls de les madalenes, les palmeres, els donuts... el vidre rodolant i el paper i cartró a sobre el marbre.
Encara ens queda una bossa de basura industrial. Endavant! Fotem-ho tot junt i que els convidats ho baixin.
No em posat bosses noves als cubells. En necessitem una urgent que en Nim s’ha cagat. És tòxic. Ara freguem la cuina a fons que està feta un desastre. Els cubells treiem-los al balcó.
En torna un. El de tota la vida de Déu.
Adéu reciclatge fins que la consciència em torni a molestar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)