Ahir el cangur va arribar una mica tard, així que els nens ja estaven banyats i sopats, en Nim dormia i la Mel estava a punt per posar-se al llit. Nosaltres ja no teníem temps d'anar a prendre un aperitiu abans d'anar a sopar. Cap problema, farem un Marini o una copeta de cava mentres esperem el sopar. Marxem feliu com dues perdius cap al Restaurant. Ens havíem informat i tancaven els diumenges a la nit, dilluns tot el dia i dimarts al migdia. Excepte els dimarts que juga el Barça, que llavors també tanquen a la nit. Quina decepció! Però no volíem amargar-nos la cita, amb el que havia costat trobar el cangur i la pasta per sortir. Vam anar cap a Sant Feliu a aquella creperia que tenen fondues que ens va agradar tant l'any passat. Tancat. Cap problema, anem a aquell de la Rambla. Tancat. Dorado. Tancat. Anem a Panolles que així estem més a prop de casa i si ens emborratxem podem arribar rodolant fins a casa. Tancat. Tio, anem a Tinars i si està tancat anem a l'Hostal Romanyà a fer una pizza i veure el futbol. Afortunadament Tinars està obert. No m'agrada entrar al Romanyà ni per comprar tabac, imagina't sopar. Encara tenim més sort i els menús baratos que abans només tenien al migdia ara també els tenen a la nit. Tot excel·lent. Buenu, la croqueta no em va acabar d'agradar però el puré de patates que acompanyava l'espatlla de xai... el millor que he tastat mai. Després li vam preguntar al cuiner com la feia i penso provar-ho de fer aquesta mateixa setmana. Quan vaig a fer pìpi m'adono de lo borratxa que vaig però l'Oriol insisteix a anar a fer una copa. Un dia és un dia. I anem cap a Sant Feliu. Al City Arms. Greu error. Al local sona música maquinera. Se suposa que és un pub irlandès. La clientela...buff. Prenem un parell de cubates i marxem No puc veure més i estem cansats. Sento els crits d'una noia. Miro al carrer de la dreta i veig un home empotrant contra una porta una dona que crida. Li estava pegant! Surto corrents cridant cap a ells i de sobte 2 marroquins i l'Oriol m'aturen. Els que es barallen també són moros. Els qui m'han aturat creuen que potser va armat i que entre un home i una dona no podem
intervenir. Vale, doncs truco a la policia. La local no contesta. Truco als mossos. Salta al 112. Li explico el que passa i a quina adreça estem. Em passen amb els mossos i he de tornar a explicar la història. Em demanen el telèfon. Ara venen, diuen. Anem seguint a la parella que es baralla en la distància per si la cosa anés a més. Els dos homes marroquins ja han desaparegut. Just quan he trucat a la policia. Només entenc una paraula en marroquí. Agí, vine. I això és el que li diu la noia al tio que l'està picant quan ell s'aparta disposat a marxar. No m'ho puc creure. Serà imbècil. En aquell moment apareix una altra mora, en pijama, i ens pregunta si estan allà. És evident que sabia que els anàvem seguint. Li indiquem on estan i deixem de pedre el temps perseguint aquells dos brètols. Tornem cap al cotxe comentant lo rara que ha sigut la nit i lo bé que ens ho hem passat. No hem parat de riure en tota la nit. Tot i l'adversitat. O gràcies a ella. No hem pogut para de riure de lo desafortunats que som en el nostres cites. Com és que portem 15 anys junt amb aquesta mala sort en les cites?
