Aquestes frases les he llegit o escoltat últimament.
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
dimecres, 19 de gener del 2011
dimarts, 18 de gener del 2011
Si us plau, una mica de respecte!
Estimada mare del monovolum que sempre vas tard,
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
divendres, 14 de gener del 2011
Jocs de la meva infantesa políticament incorrectes
Ahir ens van donar un paper a l'escola de la Mel demanant-nos que proposéssim jocs de quan nosaltres érem petits pel Dia de la Pau que celebraran a final de mes a l'escola.
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
dimarts, 4 de gener del 2011
Conversa mare-filla. De lo més normal!
Acabo de llegir un conte a la Mel sobre els pingüins. Ja ho sabeu, és rara i prefereix una enciclopèdia d'animals que la Blancaneus. Total, que li pregunto si sap que fan els pingüins abans de ficar-se a l'aigua, potser hi fiquen la punta del peu primer, li dic jo tota contenta.
No mama, no. Primer miren si hi ha cap animal perillós a l'aigua, salta la tia listilla.
Després li contesto, clar, un dofí, per exemple se'l podria menjar.
No mama, els dofins són mamífers i no mengen pingüins, són les orques les que mengen pingüins.
I la molt cabrona després és incapaç de recordar on ha deixat les sabates o que s'ha de rentar les dents!!!!!
No mama, no. Primer miren si hi ha cap animal perillós a l'aigua, salta la tia listilla.
Després li contesto, clar, un dofí, per exemple se'l podria menjar.
No mama, els dofins són mamífers i no mengen pingüins, són les orques les que mengen pingüins.
I la molt cabrona després és incapaç de recordar on ha deixat les sabates o que s'ha de rentar les dents!!!!!
diumenge, 2 de gener del 2011
La Nova llei del tabac
Bona nit amics meus,
la majoria sou no fumadors però jo, pobre de mi, sóc fumadora. La meva generació ja sabia que fumar era perjudicial, però ets tan jove quan comences a fumar i veus la vellesa i la mort tan i tan lluny!
No, no tinc excusa i sé que he sigut incívica força vegades. Estic a favor de la llei però em putejarà tantíssim.
L'Oriol i jo ja érem fumadors quan ens vam conèixer. Els meu pares ho sabien però els seus no. A casa l'Oriol no es fumava. A casa meu sí. El meu pare també és fumador. Poc a poc vam començar a fumar també a la seva habitació.
Quan vam anar a viure junts evidentment fumàvem per tota la casa. La nostra habitació era el pitjor lloc del món per dormir. Vèiem la tele i fumàvem al llit abans de quedar-nos adormits. L'ambient era tan insuportable que vam deixar de fumar a l'habitació i els cendres van desaparèixer de les tauletes de nit. Hòstia tu quin canvi!!!! Tot i això encara no érem conscients del mal que fèiem als qui ens envoltaven. Per exemple, la Gemma vivia amb nosaltres. Ella no fuma. Doncs a la cuina respirava el nostre fum. Al menjador també. A l'estudi. Fins i tot al bany! Els companys de feina, a taula, menjant, o a la taula del costat al despatx. Pobres.
Un bon dia vaig decidir deixar de fumar en el meu lloc de treball. Però no hi vaig fer per no molestar. Ho vaig fer perquè treballava de cara al públic i creia que era lleig, quedava malament, que arribessin els clients i jo estigués fent una pipada a la cigarreta o llençant el fum per la boca amb aquells morros deformats per deixar anar el fum.
Quan va néixer la Mel tot va canviar. Tot i que a l'hospital m'enfilava sobre la tassa del vàter per treure el cap per la finestra per fer un cigarrito i després hi llençava colònia intentant amagar la pudor del tabac, quan vam arribar a casa vam deixar de fumar per tot arreu per protegir la Mel del fum. Fumem a la cuina. Bé, i quan ja són a dormir fem l'últim cigarrito al menjador, ben escarxofats al sofà. davant la tele.
Als bars, restaurants i discoteques també he molestat, però és diferent, la gent hi va perquè vol. Que haguessin muntat ells bars per a no fumadors! Jo en vaig muntar un de bar de no fumadors perquè hi creia fermament però sou uns covards. Si aneu en grup només que n'hi hagi un o dos que fumen ja cediu per anar a un bar de fumadors. Això és ser hipòcrita.
I ara només em queda resignació i esperar que aquesta merda de llei serveixi perquè els nens d'ara no s’iniciïn en un vici tan lleig i tan perjudicial per tots.
Les passaré putes per això.
Com que quan estic amb els nens no puc fumar quan em ve de gust, doncs aprofito a fer-ho a la porta del cole. Quan vaig a recollir-los. Els minutets abans que surtin aprofitava per fer un cigarritu ràpid i tranquil. Ara ja no ho podré fer. A més aquí llenço les burilles a terra sense miraments.
O al parc. Sempre he recollit les burilles. I és genial aquell cigarritu mentre xerro amb les altres mames i la Mel corre per allà imaginant-se mil aventures en el riu. Aquell cigarritu és la glòria. I ara tampoc ho podré fer.
O quan vagi a visitar algú a l'hospital. Sobretot si pateixo pel pacient. Aquell cigarritu el necessito. Quan la Mel va caure de la llitera i la van tenir en observació al Trueta tota la nit, vam estar en un despatx a peu de carrer amb finestra al costat de la porta d'urgències. Doncs quan la Mel es va quedar profundament adormida a la camilla, amb la barana de seguretat posada i jo ja estava més tranquil·la perquè m'havien dit que en principi no era res, només ens hi quedàvem per precaució, doncs vaig obrir la finestra i vaig sortir corrents per arribar ràpidament a la finestra i veure-la, però vaig sortir. Vaig deixar la meva nena sola al despatx i vaig fer un cigarrito amb un cafè de la màquina. Enganxada a la finestra, amb càrrec de consciència i un gran plaer que m'ajudava a passar els nervis de l'ensurt. Aquest cigarritu quan més el necessito tampoc el podré fer.
Ho entenc i ho respectaré. Però cullons, no podeu deixar absolutament cap espai per fer un puto cigarro!!!!!!!
A la platja. Allà tampoc podré fumar. Me cago en la puta! Em sembla perfecte que no es puguin deixar les burilles a la sorra però calia prohibir fumar? Qui ho controlarà? El mateix que ha controlat que no es llencessin burilles a la sorra?
I lo de les embarassades? Això clama al cel. No podran fumar en públic. Què passa? Què si fumen en públic és més perjudicial que si ho fan en privat?
Doncs ja està. Demano perdó a tots els no fumadors que s'han vist perjudicats per culpa meva sense que jo en fos completament conscient fins que va néixer la Mel. Però també em cago en la puta mare que els va parir, on cony podré fer un cigarrito?
la majoria sou no fumadors però jo, pobre de mi, sóc fumadora. La meva generació ja sabia que fumar era perjudicial, però ets tan jove quan comences a fumar i veus la vellesa i la mort tan i tan lluny!
No, no tinc excusa i sé que he sigut incívica força vegades. Estic a favor de la llei però em putejarà tantíssim.
L'Oriol i jo ja érem fumadors quan ens vam conèixer. Els meu pares ho sabien però els seus no. A casa l'Oriol no es fumava. A casa meu sí. El meu pare també és fumador. Poc a poc vam començar a fumar també a la seva habitació.
Quan vam anar a viure junts evidentment fumàvem per tota la casa. La nostra habitació era el pitjor lloc del món per dormir. Vèiem la tele i fumàvem al llit abans de quedar-nos adormits. L'ambient era tan insuportable que vam deixar de fumar a l'habitació i els cendres van desaparèixer de les tauletes de nit. Hòstia tu quin canvi!!!! Tot i això encara no érem conscients del mal que fèiem als qui ens envoltaven. Per exemple, la Gemma vivia amb nosaltres. Ella no fuma. Doncs a la cuina respirava el nostre fum. Al menjador també. A l'estudi. Fins i tot al bany! Els companys de feina, a taula, menjant, o a la taula del costat al despatx. Pobres.
Un bon dia vaig decidir deixar de fumar en el meu lloc de treball. Però no hi vaig fer per no molestar. Ho vaig fer perquè treballava de cara al públic i creia que era lleig, quedava malament, que arribessin els clients i jo estigués fent una pipada a la cigarreta o llençant el fum per la boca amb aquells morros deformats per deixar anar el fum.
Quan va néixer la Mel tot va canviar. Tot i que a l'hospital m'enfilava sobre la tassa del vàter per treure el cap per la finestra per fer un cigarrito i després hi llençava colònia intentant amagar la pudor del tabac, quan vam arribar a casa vam deixar de fumar per tot arreu per protegir la Mel del fum. Fumem a la cuina. Bé, i quan ja són a dormir fem l'últim cigarrito al menjador, ben escarxofats al sofà. davant la tele.
Als bars, restaurants i discoteques també he molestat, però és diferent, la gent hi va perquè vol. Que haguessin muntat ells bars per a no fumadors! Jo en vaig muntar un de bar de no fumadors perquè hi creia fermament però sou uns covards. Si aneu en grup només que n'hi hagi un o dos que fumen ja cediu per anar a un bar de fumadors. Això és ser hipòcrita.
I ara només em queda resignació i esperar que aquesta merda de llei serveixi perquè els nens d'ara no s’iniciïn en un vici tan lleig i tan perjudicial per tots.
Les passaré putes per això.
Com que quan estic amb els nens no puc fumar quan em ve de gust, doncs aprofito a fer-ho a la porta del cole. Quan vaig a recollir-los. Els minutets abans que surtin aprofitava per fer un cigarritu ràpid i tranquil. Ara ja no ho podré fer. A més aquí llenço les burilles a terra sense miraments.
O al parc. Sempre he recollit les burilles. I és genial aquell cigarritu mentre xerro amb les altres mames i la Mel corre per allà imaginant-se mil aventures en el riu. Aquell cigarritu és la glòria. I ara tampoc ho podré fer.
O quan vagi a visitar algú a l'hospital. Sobretot si pateixo pel pacient. Aquell cigarritu el necessito. Quan la Mel va caure de la llitera i la van tenir en observació al Trueta tota la nit, vam estar en un despatx a peu de carrer amb finestra al costat de la porta d'urgències. Doncs quan la Mel es va quedar profundament adormida a la camilla, amb la barana de seguretat posada i jo ja estava més tranquil·la perquè m'havien dit que en principi no era res, només ens hi quedàvem per precaució, doncs vaig obrir la finestra i vaig sortir corrents per arribar ràpidament a la finestra i veure-la, però vaig sortir. Vaig deixar la meva nena sola al despatx i vaig fer un cigarrito amb un cafè de la màquina. Enganxada a la finestra, amb càrrec de consciència i un gran plaer que m'ajudava a passar els nervis de l'ensurt. Aquest cigarritu quan més el necessito tampoc el podré fer.
Ho entenc i ho respectaré. Però cullons, no podeu deixar absolutament cap espai per fer un puto cigarro!!!!!!!
A la platja. Allà tampoc podré fumar. Me cago en la puta! Em sembla perfecte que no es puguin deixar les burilles a la sorra però calia prohibir fumar? Qui ho controlarà? El mateix que ha controlat que no es llencessin burilles a la sorra?
I lo de les embarassades? Això clama al cel. No podran fumar en públic. Què passa? Què si fumen en públic és més perjudicial que si ho fan en privat?
Doncs ja està. Demano perdó a tots els no fumadors que s'han vist perjudicats per culpa meva sense que jo en fos completament conscient fins que va néixer la Mel. Però també em cago en la puta mare que els va parir, on cony podré fer un cigarrito?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)