Ara mateix acabo d’entendre la llei Sinde. L’he buscat al BOE, però no he entès res de res, tot eren paraules buides per a mi referint-se a determinats articles de determinades lleis. Passo d’anar a buscar cada llei i trobar el corresponent article. Segurament encara faran referència a altres articles d’altres lleis.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
dilluns, 24 de gener del 2011
dijous, 20 de gener del 2011
Jo vull trobar en Piqué passejant sense samarreta passejant tranquil.lament
Fa quatre dies que els fumadors estem putejats i marginats. És així i ho entenc perquè que nosaltres fumem pot afectar directament contra la salut de les persones.
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
dimecres, 19 de gener del 2011
Frases cèlebres
Aquestes frases les he llegit o escoltat últimament.
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
Els gais no s’han de casar perquè aleshores voldran cobrar les pensions de viudetat i ens toca menys als “normals”.
TOMA YA
Aquest nen (fill de mares lesbianes) està emmarat. Què vols que estigui enveïnat de la veïna?
AQUESTA TAMBÉ MOLA MAZO
I SEGUIM AMB TEMÀTICA GAI
Els gais no haurien de poder adoptar perquè els nens tindrien un model de família “desviat” i poden sortir “desviats” també.
QUE JO SÀPIGA TOTS ELS GAYS SÓN FILLS D’UNA PARELLA HETEROSEXUAL I AIXÒ NO ELS HA IMMUNITZAT.
La següent és encara més bèstia
Els nens del tercer món han de treballar perquè sinó estarien pel carrer.
SEGUR QUE ELS PARES PREFEREIXEN TENIR-LOS CONTROLATS A LA FEINA QUE A L’ESCOLA, CLAR! COM QUE MOREN JOVES NO CAL QUE PATEIXIN PEL SEU FUTUR
dimarts, 18 de gener del 2011
Si us plau, una mica de respecte!
Estimada mare del monovolum que sempre vas tard,
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
Els matins a casa meva són un petit terratrèmol. Cal donar esmorzars i vestir les criatures, preparar els entrepans per l’escola.... A vegades fins i tot m’agrada dutxar-me i prendre el cafè abans de sortir. Suposo que a tu també.
Normalment intento portar en Nim primer a l’escola bressol i sovint arribo tan justa que ja és impossible aparcar a la porta de l’escola bressol. Aparco sobre la vorera de l’esquerra, ben enganxada a la valla i sense bloquejar mai cap porta d’entrada a les cases ni cap garatge. Després corro a l’escola de la Mel. Evidentment no hi ha lloc a l’aparcament de davant. Qué afortunats som de tenir aparcament a l’escola!!!!! En aquest cas aparco a la dreta del carrer d’entrada a l’aparcament. He de caminar 10 metres però no costa tant. T’ho ben asseguro que tant tu com el teu fill ho podeu fer sense que us surti cap hèrnia.
També hi ha dies que tot va bé. La Mel es renta i vesteix sense protestar. Esmorza sense tirar la llet amb colacao pel terra i en Nim no es caga quan ja està a punt per sortir. No calen crits i sortim a temps. Aquests dies dóna gust! Aparco a l’entrada de l’escola bressol, mai en el lloc reservat als minusvàlids ni bloquejant l’entrada a l’escola bressol. La Mel pot saludar a la seva antiga educadora i anem tranquil·lament cap al cole gran. Allà hi ha lliure aquell aparcament que m’agrada tant perquè no cal fer maniobres per entrar-hi i hi ha prou visibilitat per sortir-ne de recules. Acompanyo la Mel a fer fila i faig petar la xerrada amb la Sus i les altres mares i pares.
Quan la Mel ha entrat surto a tota pressa per anar a casa, al metge, a comprar o a tocar-me la patata. El que més em convingui. Però has arribat tard. I has deixat el cotxe bloquejant el meu i el del costat. No hi ha manera de sortir-ne. I saps una cosa, guapa? El meu temps no val menys que el teu. Si arribes tard, fes el fotut favor de no aparcar en doble fila davant el meu cotxe i el de l’altre pobre mare del costat. Els teus putos cinc minuts fan que cada dia vagi tard i de mala llet. Quan porto la nena a l’escola hi vaig amb temps o camino una mica més. Si veus que no arribes aixeca’t cinc minuts abans perquè els putos dos o cinc minuts que em fas esperar sense poder moure el cotxe em fan arribar tard a portar el petit a l’escola bressol, o al metge, o a treballar o a tocar-me la patata. Tan se val! Els meus cinc minuts no valen menys que els teus.
I ja que estem així li demano a l’altre mare de l’altre monovolum que a les cinc de la tarda aparca a la mateixa porta de l’escola que no ho faci, que tapa la visibilitat. No sé quant medeix el seu fill, però la meva filla només fa 1 metre 16 centímetres i tot i que a vegades ho sembla no té poders i no pot veure si ve un cotxe i per tant corre el risc de ser atropellada per aquell pare que ha deixat tancada la botiga cinc minuts per anar a buscar a la seva petita a l’escola i que en surt cagant llets per no perdre cap possible client.
Si us plau, una mica de respecte!
divendres, 14 de gener del 2011
Jocs de la meva infantesa políticament incorrectes
Ahir ens van donar un paper a l'escola de la Mel demanant-nos que proposéssim jocs de quan nosaltres érem petits pel Dia de la Pau que celebraran a final de mes a l'escola.
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
Ha sigut un bon exercici de memòria i amb l'Ori hem rigut una bona estona recordant jocs i entremaliadures que hem fet al llarg de la nostra vida.
Doncs bé, els jocs que recordo a l'escola són les gomes, que deuen estar en perill d'extinció perquè fa anys que no veig ningú que hi jugui. Igual li passa a la corda o comba. O a "xurro mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el puchero de mi abuelo". I les hòsties contra la paret jugant al "Látigo"
Al cau jugàvem a altres coses. Recordo els viatges en tren jugant al joc dels disbarats, el telèfon o l'assassí, joc que ara, ja només pel nom, seria políticament incorrecte.
Igual li passaria a jugar a "matar". La veritat és que jo havia rebut algun cop de pilota que em podria haver matat. I ja no parlem de jugar a "moros i cristians", avui seria impossible jugar a un joc que es digui així, tot i que els equips de classe quedarien força igualats en quant a número de jugadors!
També recordo les nits d'estiu al voltant del càmping jugant a "bote". Grans i petits tots junts. Amb l'ampolla de 2 litres de Coca cola (avui en dia li trauríem l'etiqueta per no fer propaganda).
Aquest estiu hem passat força hores al balcó jugant a la xarranca. Amb guixos la dibuixàvem a terra i la Mel es dedicava a saltar i inventar-se normes mentre jo em fumava un cigarrito tumbada a la bartola en el meu cutre chill-out. Fins que en Nim es despertava de la siestuki.
Veient com està el món, prefereixo jugar a l'assassí o a matar que veient les notícies i llegint els diaris.
Ara us deixo que vaig a veure el documentar "Cuando el petroleo se acabe" Ja us explicaré què tal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)