Ahir ja us vaig dir que anava a un seminari de Kabbalah. Era sobre les relacions de parella.
Doncs bé, ens van explicar exactament el mateix que ens va dir a nosaltres el nostre psicòleg de parella.
Després el mateix que jo ja havia escrit en el meu blog en aquesta entrada.
Després ja van parlar d’ànimes i ànimes bessones (aquí em perdo, no crec en l’ànima, ni molt menys en l’ànima immortal). Una mica de meditació i una mica de “física?” (passen del Big Bang a l’amor i encara no entenc com!).
Va estar bé, sempre està bé comprovar que les mateixes preocupacions que tens tu les tenen els altres també. En realitat ens agradar compartir.
Va ser molt, però que molt agradable els viatge d’anada i tornada amb la Natuka. Tot i que la tia canvia de carril sense mirar si ja hi ha un cotxe en el lloc que ella pensa ocupar. En realitat pensem igual però amb enfocament diferents. Evidentment el que més ens ocupa i preocupa és el nostre petit nucli familiar. Els nostres fills, la parella, els pares i germans, el cercle d’amistats més immediats. Després el món mundial.
L’Oriol, preocupat per mi i per la Natuka, creient que podíem estar a punt de ficar-nos en una secta i que acabéssim de perdre el cap definitivament, ha buscat informació sobre manipulacions. Molt interessant, molt però que molt interessant.
Jo ja us vaig explicar que havia perdut el sentit de l’humor i ja sé perquè. Com molt bé sabeu tots tinc massa temps lliure (aviat se m’acaba per sort!) així que llegeixo molt. Massa. Cada dia miro com a mínim els titulars de
- El Periódico
- La Vanguardia
- Tercera información
- Libertad digital
- El Confidencial
- El Mundo
- El País
- Blogs de l’Indirecte
- Diari Ara
- Blogs del diari Ara
Després llegeixo amb deteniment el que més m’interessa. O crec que m’interessa.
Això és massa i no és gens útil per mi. Jo no puc canviar res de res, ni la crisi, ni les retallades socials, ni el funcionament de les multinacionals, ni la banca i els mercats, ni les farmacèutiques...
Com més llegeixo més em perdo. Més manipulada em sento. Menys ganes de riure tinc.
I això no, això no m’ho puc permetre. Després d’aquest rotllo ve el meu consell:
NO US INFORMEU MASSA SI NO US HI VA LA VIDA. Tampoc cal veure Salvame cada dia!
SEMPRE QUE PUGUEU SIGUEU COHERENTS AMB VOSALTRES MATEIXOS Em preocupa molt l’explotació infantil, però compro les botes als xinos perquè no em puc permetre les de Valverde del Camino. Sóc incoherent perquè no tinc una altra opció.
NO PUTEJEU ELS ALTRES. No cal. De fet, si podeu, tracteu tothom com si fos la vostra mare (recomanació del meu germà per fer que el món sigui millor)
PENSEU ALLÒ QUE MÉS US AGRADA I US FA SENTIR MILLOR
SI US HO PODEU PERMETRE FEU-HO. SINO BUSQUEU UNA ALTRA COSA QUE US FACI SENTIR MOLT BÉ I QUE US POGUEU PERMETRE PERÒ NO DEIXEU DE SOMIAR EN ALLÒ QUE ENCARA NO US PODEU PERMETRE. Jo voldria anar amb l’Ori i els nens a Costa Rica però de moment juguem a les cartes i a les dames amb la Mel. Ens encanta!
FEU UN KIKI A L’HORA DE LA SIESTA. El Doctor Estivill s’ha informat i diu que és la millor hora. Potser s’equivoca? Provem-ho
RIEU, RIEU MOLT. Això és una ordre, no una recomanació
dijous, 3 de febrer del 2011
dimecres, 2 de febrer del 2011
NO M'AGRADA RECLICLAR
EL QUE VAIG A DIR ARA SONA LLEIG, POLÍTICAMENT INCORRECTE, SEGURAMENT INSOSTENIBLE, PERÒ ODIO RECICLAR!
Si senyors, odio reciclar. De tant en tant se’m desperta la consciència ecologista i decideixo tornar a reciclar.
Primer faig lloc a la cuina. Ja fa temps vaig comprar un cubell d’aquells amb dos forats. Un de més gros, que utilitzem pels envasos (si sabem que ho són) i un altre de més petit que dediquem a orgànic. L’orgànic hem de dir que l’omplim poc. No hi ha res com tenir un gos perquè no quedin més resten que el marro del cafè i els ossos de pollastre.
Després tenim l’altre cubell, el de tota la vida, pel rebuig. Aquest s’omple ràpid entre els bolquers d’en Nim i tot el que no sabem on va!
Després hi ha el racó del vidre. Vidre que no es baixa al contenidor fins que no hem “tropessat” mil vegades i fet rodolar el pot de melmelada per tota la cuina. I el paper i cartró on el deixem? Doncs al marbre de la cuina.
Així funcionem entre una i dues setmanes. Anant a internet a buscar a quin cubell hi hem de llençar el porexpan de les safates de les butifarres, o la tapa del iogurt, o el suro de l’ampolla de vi... Segons la web que mirem ens diuen un contenidor o un altre(???)
A més et diuen que a les ampolles els has de treure l’etiqueta i netejarles, els tetrabriks també s’han de netejar i aixafar, tota la basura ben neta!
Però escolta que nosaltres bevem uns 20 litres de llet a la setmana! Em nego a fregar tantes coses. Així, directament, em nego.
Aleshores venen amics a casa, o fem un dinar o qualsevol altre extra i en el moment de recollir es treu una bossa de basura, la més gran que trobem i ho aboquem tot a dins. Sense mirament (crec que així he perdut totes les culleres del Mickey i moltes de cafè i tisores de cuina!)
A la cuina queda pendent el cubell de rebuig quasi ple, el d’orgànic quasi buit, el d’envasos “a rebossar” amb els envolcalls de les madalenes, les palmeres, els donuts... el vidre rodolant i el paper i cartró a sobre el marbre.
Encara ens queda una bossa de basura industrial. Endavant! Fotem-ho tot junt i que els convidats ho baixin.
No em posat bosses noves als cubells. En necessitem una urgent que en Nim s’ha cagat. És tòxic. Ara freguem la cuina a fons que està feta un desastre. Els cubells treiem-los al balcó.
En torna un. El de tota la vida de Déu.
Adéu reciclatge fins que la consciència em torni a molestar.
Si senyors, odio reciclar. De tant en tant se’m desperta la consciència ecologista i decideixo tornar a reciclar.
Primer faig lloc a la cuina. Ja fa temps vaig comprar un cubell d’aquells amb dos forats. Un de més gros, que utilitzem pels envasos (si sabem que ho són) i un altre de més petit que dediquem a orgànic. L’orgànic hem de dir que l’omplim poc. No hi ha res com tenir un gos perquè no quedin més resten que el marro del cafè i els ossos de pollastre.
Després tenim l’altre cubell, el de tota la vida, pel rebuig. Aquest s’omple ràpid entre els bolquers d’en Nim i tot el que no sabem on va!
Després hi ha el racó del vidre. Vidre que no es baixa al contenidor fins que no hem “tropessat” mil vegades i fet rodolar el pot de melmelada per tota la cuina. I el paper i cartró on el deixem? Doncs al marbre de la cuina.
Així funcionem entre una i dues setmanes. Anant a internet a buscar a quin cubell hi hem de llençar el porexpan de les safates de les butifarres, o la tapa del iogurt, o el suro de l’ampolla de vi... Segons la web que mirem ens diuen un contenidor o un altre(???)
A més et diuen que a les ampolles els has de treure l’etiqueta i netejarles, els tetrabriks també s’han de netejar i aixafar, tota la basura ben neta!
Però escolta que nosaltres bevem uns 20 litres de llet a la setmana! Em nego a fregar tantes coses. Així, directament, em nego.
Aleshores venen amics a casa, o fem un dinar o qualsevol altre extra i en el moment de recollir es treu una bossa de basura, la més gran que trobem i ho aboquem tot a dins. Sense mirament (crec que així he perdut totes les culleres del Mickey i moltes de cafè i tisores de cuina!)
A la cuina queda pendent el cubell de rebuig quasi ple, el d’orgànic quasi buit, el d’envasos “a rebossar” amb els envolcalls de les madalenes, les palmeres, els donuts... el vidre rodolant i el paper i cartró a sobre el marbre.
Encara ens queda una bossa de basura industrial. Endavant! Fotem-ho tot junt i que els convidats ho baixin.
No em posat bosses noves als cubells. En necessitem una urgent que en Nim s’ha cagat. És tòxic. Ara freguem la cuina a fons que està feta un desastre. Els cubells treiem-los al balcó.
En torna un. El de tota la vida de Déu.
Adéu reciclatge fins que la consciència em torni a molestar.
dimarts, 25 de gener del 2011
Informació, opinió, tolerància, respecte, violència, empatia, assertivitat
“Els humans, éssers humans o homes (Homo sapiens, "home que sap" en llatí) són primats bípedes de la família dels homínids[3][4] i l'única espècie supervivent del gènere Homo. Aquesta espècie només conté una subespècie viva, Homo sapiens sapiens, l'home actual. Les proves d'ADN indiquen que els humans moderns s'originaren a Àfrica fa aproximadament 200.000 anys.[5
Té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines molt més efectivament que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.”
Aquestes capacitats tan estupendes que tenim com a humans les hem de desenvolupar per fer un món millor, però com?
Primer necessitem informació veraç per crear-nos una opinió, del que sigui.
Un cop tenim una opinió hem d’actuar amb coherència a aquesta opinió. Sinó, no s’hi val a queixar-se després!
Sovint és difícil perquè els altres no tenen la mateixa opinió i el món no està fet per funcionar com creiem que ho hauria de fer, és aleshores quan hem de ser tolerants i respectuosos.
“admetre que els altres pensin o actuïn diferentment d'altres. Una acció tolerant ha de comportar una actitud oberta, capaç d'acceptar les diferències i de saber conviure en la discrepància i una actitud dialogant i transigent, que sap escoltar i és capaç d'arribar a una entesa, cedint en unes coses per obtenir-ne d'altres, sense encasellar-se en les pròpies posicions. Per a ser tolerant cal estar format en el reconeixement que les diferències entre les persones és un bé de la humanitat. La maduresa d'una persona és un factor important per a tenir un elevat grau de tolerància. La inseguretat i les personalitats "febles" són factors que afavoreixen la intolerància. Aquestes persones originen actituds defensives, tancades i intransigents. La violència i els crits són els arguments nerviosos dels qui, amb la força exterior, intenten dissimular una extraordinària inseguretat interior.
La tolerància és una capacitat personal que es desenvolupa com altres capacitats cognitives i emocionals al llarg de desenvolupament de l'individu. Els aprenentatges, l'experiència, la reflexió i el pensament constructiu i crític afavoreixen una major tolerància. La tolerància és una capacitat que creix amb el desenvolupament moral (Kohlberg). L'exposició a dilemes morals, per exemple és un bon sistema per aprendre a admetre altres punts de vista, i acceptar l'autocrítica i així augmentar la nostra tolerància.
La tolerància genera tolerància...No hi ha persones intolerants o tolerants, hi ha persones que exerceixen una baixa tolerància, però que poden aprendre i modificar els seus esquemes cap a una major tolerància. No hi ha ésser humà totalment intolerant; ni hi ha esser humà totalment tolerant, és una qüestió de grau susceptible de modificació en funció de l'entorn, l'experiència... Gràcies a la tolerància, s'aconsegueix també un actitud d'escolta, de respecte, de curiositat cap a l'altre, d'enriquiment personal”
El respecte és un valor ètic o moral que reconeix que una persona o quelcom té vàlua. Va més enllà de la tolerància perquè implica un sentiment positiu cap a l'altre.
Res de violència, ni física ni verbal. Intentem fer el buit a allò amb el que no estem d’acord.
Una cosa és ser tolerant i respectuós i una altra molt diferent és ser un titella sense idees pròpies que es deixa ningunejar per qualsevol.
No volem ser uns titelles sense idees pròpies però potser ens equivoquem perquè la informació que teníem no és veraç, perquè no hem vist les coses des d’un altre punt de vista...
Rectificar és de savis, diuen!
Arribats aquí necessitem l’empatia.
“L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments.”
Ja hem fet tot el que crèiem que havíem de fer: ens hem informat per crear la nostra pròpia opinió, hem estat tolerants i respectuosos, fins i tot ens hem intentat posar a la pell dels altres. Però res, nosaltres seguim amb la nostra opinió, però no ens serveix de res perquè els altres no pensen igual i per tant les coses no van com nosaltres voldríem.
Ara necessitem de l’assertivitat.
“L' assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres.[1] Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l' intent d'invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Val a dir, que un esser humà pot comportar-se amb persones diferents usant qualsevol d'aquests estils”
Ho hem intentat tot, però la situació no millora. Fins i tot empitjora. Ja no som capaços de seguir endavant si els altres pensen tan diferent a nosaltres.
Però no estem sols. Hi ha molta gent que pensa com nosaltres. Només cal trobar-los. Trobar-los o plantejar la situació als altres per veure si potser no s’ho havien plantejat o potser pensaven diferent perquè no ho havien vist des del nostre punt de vista. Si ens som uns quants és el moment d’organitzar-nos. Potser ja existeix algun grup que defensa les nostres idees.
Afegim-nos-hi! Si som molts ens sentiran millor.
Té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines molt més efectivament que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.”
Aquestes capacitats tan estupendes que tenim com a humans les hem de desenvolupar per fer un món millor, però com?
Primer necessitem informació veraç per crear-nos una opinió, del que sigui.
Un cop tenim una opinió hem d’actuar amb coherència a aquesta opinió. Sinó, no s’hi val a queixar-se després!
Sovint és difícil perquè els altres no tenen la mateixa opinió i el món no està fet per funcionar com creiem que ho hauria de fer, és aleshores quan hem de ser tolerants i respectuosos.
“admetre que els altres pensin o actuïn diferentment d'altres. Una acció tolerant ha de comportar una actitud oberta, capaç d'acceptar les diferències i de saber conviure en la discrepància i una actitud dialogant i transigent, que sap escoltar i és capaç d'arribar a una entesa, cedint en unes coses per obtenir-ne d'altres, sense encasellar-se en les pròpies posicions. Per a ser tolerant cal estar format en el reconeixement que les diferències entre les persones és un bé de la humanitat. La maduresa d'una persona és un factor important per a tenir un elevat grau de tolerància. La inseguretat i les personalitats "febles" són factors que afavoreixen la intolerància. Aquestes persones originen actituds defensives, tancades i intransigents. La violència i els crits són els arguments nerviosos dels qui, amb la força exterior, intenten dissimular una extraordinària inseguretat interior.
La tolerància és una capacitat personal que es desenvolupa com altres capacitats cognitives i emocionals al llarg de desenvolupament de l'individu. Els aprenentatges, l'experiència, la reflexió i el pensament constructiu i crític afavoreixen una major tolerància. La tolerància és una capacitat que creix amb el desenvolupament moral (Kohlberg). L'exposició a dilemes morals, per exemple és un bon sistema per aprendre a admetre altres punts de vista, i acceptar l'autocrítica i així augmentar la nostra tolerància.
La tolerància genera tolerància...No hi ha persones intolerants o tolerants, hi ha persones que exerceixen una baixa tolerància, però que poden aprendre i modificar els seus esquemes cap a una major tolerància. No hi ha ésser humà totalment intolerant; ni hi ha esser humà totalment tolerant, és una qüestió de grau susceptible de modificació en funció de l'entorn, l'experiència... Gràcies a la tolerància, s'aconsegueix també un actitud d'escolta, de respecte, de curiositat cap a l'altre, d'enriquiment personal”
El respecte és un valor ètic o moral que reconeix que una persona o quelcom té vàlua. Va més enllà de la tolerància perquè implica un sentiment positiu cap a l'altre.
Res de violència, ni física ni verbal. Intentem fer el buit a allò amb el que no estem d’acord.
Una cosa és ser tolerant i respectuós i una altra molt diferent és ser un titella sense idees pròpies que es deixa ningunejar per qualsevol.
No volem ser uns titelles sense idees pròpies però potser ens equivoquem perquè la informació que teníem no és veraç, perquè no hem vist les coses des d’un altre punt de vista...
Rectificar és de savis, diuen!
Arribats aquí necessitem l’empatia.
“L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments.”
Ja hem fet tot el que crèiem que havíem de fer: ens hem informat per crear la nostra pròpia opinió, hem estat tolerants i respectuosos, fins i tot ens hem intentat posar a la pell dels altres. Però res, nosaltres seguim amb la nostra opinió, però no ens serveix de res perquè els altres no pensen igual i per tant les coses no van com nosaltres voldríem.
Ara necessitem de l’assertivitat.
“L' assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres.[1] Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seves opinions, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l' intent d'invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Val a dir, que un esser humà pot comportar-se amb persones diferents usant qualsevol d'aquests estils”
Ho hem intentat tot, però la situació no millora. Fins i tot empitjora. Ja no som capaços de seguir endavant si els altres pensen tan diferent a nosaltres.
Però no estem sols. Hi ha molta gent que pensa com nosaltres. Només cal trobar-los. Trobar-los o plantejar la situació als altres per veure si potser no s’ho havien plantejat o potser pensaven diferent perquè no ho havien vist des del nostre punt de vista. Si ens som uns quants és el moment d’organitzar-nos. Potser ja existeix algun grup que defensa les nostres idees.
Afegim-nos-hi! Si som molts ens sentiran millor.
dilluns, 24 de gener del 2011
L'Oriol i la Mayte van al cine a veure Campamento Flipy. Com????????? I la llei SINDE
Ara mateix acabo d’entendre la llei Sinde. L’he buscat al BOE, però no he entès res de res, tot eren paraules buides per a mi referint-se a determinats articles de determinades lleis. Passo d’anar a buscar cada llei i trobar el corresponent article. Segurament encara faran referència a altres articles d’altres lleis.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
He buscat més informació a diferents diaris i blocs. Tot on-line i gratuït. Bé, gratuït no, perquè he pagat i pago i pagaré una pila de cànons, però aquest cànon que ja he pagat, pago i pagaré no aniran destinats als autors d’aquests escrits, perquè ells han decidit compatir-los amb els internautes (o sigui, amb TOTS). Alguns ho han compartit amb mi perquè sí. Perquè els agrada. Altres han hagut de rentabilitzar la seva generositat cobrant publicitat que apareix a les seves pàgines. Em sembla bé.
Doncs bé, torno a la llei sinde. Se suposa que vol protegir els drets de la propietat intel·lectual.
En Jaume s’ha comprat el DVD d’Avatar. El seu amic Eric viu a Galícia així que no li pot passar la peli perquè la vegi. Cap problema. La copia al seu ordinador i li diu a l’Eric on està.
L’Eric la veu. Li agrada la peli.
En Pablo, que passa hores i hores buscant per la xarxa coses interessants veu que hi ha una pàgina a Internet que té la peli i ho publica a la seva pagina web. Els seus amics ho han vist i també publiquen l’enllaç a les seves webs.
A poc a poc una pila de gent ha visitat la pàgina on en Jaume ha penjat la peli. Sense cap intercanvi de diners. De fet, en Jaume ni s’adona que tanta gent ha vist la peli!
La majoria ja l’havien vist al cine, en 3D, i havien pagat una pasta.
L’Oriol per exemple. Està a l’atur i feia molt de temps que no sortia. Va estalviar una mica i va convidar a la Mayte al cine. Les entrades li van costar 20€, el sopar al Mc Donald’s li va costar uns 18€. Les crispetes i begudes 8€ i la cangur pels nens li va costar 60€. Total, que la sortideta de merda que va fer li va costar 106€. A més a més al cine se li van asseure al costat dues velles que no van parar de xerrar en tota l’estona!
La Sandra no l’havia vist. No li agrada la ciència ficció. Però li encanta James Cameron. La veu i també li diu als seus amics.
En Pablo, que és un friki de la hòstia que adora el cine, segueix davant l’ordinador buscant pelis i penjant els enllaços a la seva web. Els seus amics, la majoria també frikis del cinema, visiten sovint la web del Pablo. Saben allà hi trobaran el que busquen. Cada cop més gent visita la web d’en Pablo. La mare d’en Pablo està farta de tenir-lo tot el dia tancat a l’habitació davant l’ordinador. Aquest noi ja té edat més que suficient per emancipar-se. En Pablo necessita pasta per poder pagar-se les entrades al cine. Quan una peli li agrada molt es passa hores i hores, sovint mesos, buscant si algú la té penjada. Quan la troba ràpidament penja l’enllaç a la seva web. Tot passejant per la xarxa troba una pila d’anuncis. Ja ho té. Penjarà anuncis a la seva web i tindrà pasta per seguir anant al cine. Hòstia tu, això funciona! En Pablo ha guanyat pasta sí, però no per les pelis. Durant molt de temps ha dedicat temps i esforç a recopilar informació i compartir-la amb el món. No ha guanyat un duro. Ningú ha guanyat un duro. Però ell bé es mereix un sou per la feina que fa. És una feina! Als internautes no els hi pot cobrar. Amb quin motiu? Que els informa que hi ha allò allà? És una bestiesa. Però hi ha gent que vol publicitar alguna cosa per guanyar alguna cosa. Doncs perfecte, li cobra a aquesta gent que hi guanya diners el seu temps i la seva dedicació i possiblement alguns dels que visitin la seva web gastaran els seus dinerons en els productes o serveis que hi anunciï. Ningú perd i tothom hi guanya. O potser hi perd algú. Potser hi perd en James Cameron? No ell no hi perd res, ell va fer la seva feina, se li va pagar i ja està. Com a tothom. A més, ja li paguen de les SGAE. O potser no, que no és espanyol. Qui cobra doncs en aquest cas?
Doncs tot el meu escrit no val per res si enlloc de parlar d’Avatar parléssim de Campamento Flipy. Segurament aquesta peli ha cobrat subvencions del Govern. Potser aquesta no, no ho sé, però la que va fer la Ministra de Cultura sí que en va rebre.
Tot el meu escrit per el sentit si parlem de Campamento Flipy perquè no crec que ningú hagi anat al cine a veure-la, molts menys que la recomani i que ningú pagui per posar publicitat en una web que enllaça aquestes pel·lícules.
Potser no he entès res de res de la llei.
El que sí he entès és perquè, havent-hi tantíssim problemes que afecten a tanta gent, el govern perd el temps amb problemes que afecten a un percentatge tan mínim de la població.
Doncs perquè estan utilitzant a quatre hippy-progres trasnochats amb ganes de mantenir les butxaques plenes sense fotre ni brot i vivint del cuento del passat per tancar planes web sense el consentiment d’un jutge. Per què els jutges ja han dit que compartir informació no és il·legal, és dret d’expressió o no sé què. Ara han utilitzat a actors, directors, cantants... Més endavant ja tindran la base per tancar les webs que els hi toquin els güebs sense passar per la Justícia.
L’oposició evidentment acabarà acceptant la llei amb petites modificacions que no porten enlloc però així els qui hauran aprovat la llei seran els socialistes i quan ells aconsegueixin el poder el 2012 ja tindran la llei a punt per fer callar qui vulguin.
dijous, 20 de gener del 2011
Jo vull trobar en Piqué passejant sense samarreta passejant tranquil.lament
Fa quatre dies que els fumadors estem putejats i marginats. És així i ho entenc perquè que nosaltres fumem pot afectar directament contra la salut de les persones.
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
A partir d'ara passejar sense samarreta o despullats per Barcelona també està prohibit. Reconec que la majoria de persones que passegen per Barcelona despullades o sense samarreta no ens agraden gens. Són ASCAROSSUS i perjudiquen la nostra sensibilitat com a mínim! Però de debò calia prohibir-ho?
No són perillosos. No perjudiquen la nostra salut. No podríem educar-los abans de prohibir-ho?
En cas que fossin perillosos segur que farien altres coses prohibides en tot cas.
Però ara...ara tota la meva vida per el sentit. Amb aquesta llei mai, mai, mai dels mais podré trobar en Piqué sense samarreta passejant per la Rambla!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)