Uniformes, tarimes, educació i ensenyament

Al llarg de la meva vida he anat a una escola pública d’Esplugues de Llobregat, sense uniforme ni tarima; a dues escoles publiques de Rubí, també sense uniforme ni tarima; a una escola privada a Gràcia, sense uniforme però amb tarima; a una escola concertada, també a Gràcia, amb uniforme, sense tarima i amb monges; a un institut públic a Sant Cugat, sense uniforme ni tarima; a un institut privat a Sarrià, sense uniforme però amb tarima; a una universitat privada a Barcelona, sense uniforme però amb tarima (suposo que perquè els 80 alumnes poguéssim veure el profe des de la llunyania) i a una Escola d’Estudis Superiors a Sant Cugat, sense uniforme i ara no sé si amb tarima o sense.

Un cop demostrada la meva experiència escolar, malauradament no podré parlar sobre la segregació per sexes ni per nivells de diguem-ne “capacitació”, puc exposar-vos el meu punt de vista sobre la nova consellera: JA SE’N POT ANAR A LA MERDA

L’uniforme no afecta en absolut a la forma de ser dels nens i nenes. Si els pares els deixen créixer com autèntics capullos que demanen marques, encara que portin uniforme, voldran les sabates de la marca de moda o el polo aquell que porti la majoria o que se’l pugui permetre una minoria. Mares i pares, vosaltres sou l’autoritat a casa vostra i amb els vostres fills. Escolteu els seus raonaments, segurament us sorprendrà lo llestos i coherents que són però, si no arribeu a un acord, sou vosaltres qui heu de dir la última paraula i posar les normes. Fa mandra barallar-se amb els nens cada matí, segur que la cosa empitjora quan arriben a l’adolescència, però això no és prou motiu perquè deixeu en mans dels altres l’educació dels vostres fills. Què els direu? És la norma? No és cosa nostra ho han decidit uns altres per nosaltres… Això no és educar!

Sobre la tarima també tinc la meva opinió.

Quan, d’aquí a poc temps i degut a la paralització de totes les ampliacions i constriccions d’escoles noves i fins i tot la instal.lació de nous barracons tot i el creixement de pobles i ciutats a classe hi hagi més de 30-40 nens doncs farà falta la tarima. No per imposar respecte sinó perquè és molt incòmode dirigir-se a algú a qui no pots veure (si ets profe) o perquè és impossible que un nen o nena preadolescent presti atenció si no veu el mestre perquè li queda lluny i perquè els més mandrosos, que n’hi ha, no ho negarem, aprofitin la multitud per amagar-se i dormitejar. Però no ens enganyem, no és per imposar respecte. Perquè els nens respectin els Mestres el primer que hem de fer els pares és respectar-los nosaltres.

No cal estar-hi sempre d’acord, són persones, amb caràcters i creences diferents a les nostres, per tant podem xocar, però davant qualsevol desacord el que hem de fer és parlar-ho amb el mestre, amb la Direcció del centre, amb el Departament d’Educació o Ensenyament però mai, mai dels mais, parlar malament dels mestres davant els nostres fills i mai, mai però que mai dels mais, donar la raó directament a la nostra criatura sense contrastar opinions. Els nens la saben molt llarga, no cal que us ho expliqui.

Altres propostes d’aquesta senyora van en l’ordre de:

Abandonar l’educació tova. Doncs no puc dir res perquè aquesta frase no em comunica prou coses.

Modificar el calendari escolar: aquí sí que tinc alguna cosa a dir. Entenc i reconec que l’escola no serveix per aparcar els nens. Fins aquí d’acord. Però els pares hem de treballar. Per poder ser pares i treballar, a més de racionalitzar horaris a la feina –tema que cal plantejar amb una certa urgència- com que no podem ni decidir ni triar els horaris escolars i laborals, com a mínim, necessitem conèixer el calendari amb la màxima antelació possible i mantenir-lo durant el màxim temps possible: SENYORES I SENYORS QUE PRENEN LES DESICIONS FACIN EL FAVOR DE PRENDRE LES DESICIONS RÀPIDAMENT, COMUNÍQUIN-LES RÀPIDAMENT I NO LES CANVIIN TAN SOVINT. És impossible portar una família amb celeritat amb tants de canvis i també és impossible centrar-se en la feina quan tenim el cap ple d’horaris, dels nostres, dels dels nens i dels dels amics i familiars més proper per saber a qui li engaltarem les criatures el proper pont o les properes vacances.

Treure la sisena hora: ni tan sols sé si estic d’acord perquè no sé si aquesta hora de més els aporta realment alguna cosa o si només ens soluciona el panorama una hora més al dia. Cadria estudiar el tema a fons si és que ha estat implantada prou temps com per extreure’n una conclusió objectiva.

Treure la setmana blanca: Doncs pensin-ho bé i quan tinguin dades sobre la implantació d’aquesta prengui’n la millor decisió pels nostres fills. Però pensi-ho bé i no ens ho tornin a canviar en força temps.

Tornar a posar els exàmens de setembre: Mira tu! Aquesta em sembla bé.

Amb això la Sra Rigau pretén reduir el fracàs escolar. Amb això i reduint els pressupostos un 20%, cosa que implica menys mestres, menys material, menys seguretat i menys neteja.


Doncs què voleu que us digui? No ho veig gens clar. De fet la cosa pinta molt negre.

Batalletes de mare treballadora

Els dies que faig el torn de tarda és l'Ori qui explica el conte a la Mel abans d'anar a dormir.


Ahir va triar un dels contes del llibre que en Jordi, la Nati i en Marc li van regalar pel seu cumple.


Explica la història d'un cangur a qui li encanta estar a la bossa de la seva mama però els pares li expliquen que n'haurà de sortir perquè arriba un germanet i no hi cabran tots dos a la panxa. El conte no sé ben bé com segueix, i tampoc m'importa gaire. El més interessant va ser el comentari de la Mel, com sempre clar!


Papa, ja van avisar-lo també de que tenir un germà petit seria tan dur i cansat?


Un altre costum que tenim ara els dies que jo treballo per la tarda és que abans de marxar li deixo al coixí una "sorpresa". Hi ha dies que li deixo una foto amb alguna frase, o una galeta de les que donem amb el cafè a l'hotel, una carta... És la meva forma de compensar aquella estona que cada nit passàvem juntes al llit i després del conte li preguntava que havia sigut el millor del dia i li recordava com l'estimo. A ella li encanta. De fet crec que prefereix que treballi de tardes només per l'emoció de la sorpresa que li deixo. Ella fa el mateix. Cada tarda, enlloc de jugar a les cartes o a les dames com fèiem abans, ella agafa els seus rotuladors de purpurina i metal•litzats i m'escriu cartes i em fa dibuixos. A mi també m'encanta. Cada nit, quan arribo cap a les 23.30, vaig corrents al meu coixí, busco la meva carta i m'assec al llit a llegir-la és fantàstica!!! Les guardo, les guardo totes com un tresor. Trobar cada dia un MAMA GUAPA BONA NIT T'ESTIMO MOLT o un ETS LA MILLOR MAMA DEL MÓN MUNDIAL ben envoltat de cors, petons, papallones i flors ben lluentes val més que tot l'or del món.


Agraeixo a la Gemma aquell post que va escriure del nus al llençol, això em va donar la idea. No se'm dona gaire bé fer nusos en el nòrdic, però una carteta amb rotuladors de purpurina també funciona!


En Nim segueix tan sapastre com sempre, és el més xulo del barri! Avui m'ha fet el seu primer petó amb els seus llavis ben enganxats a la meva galta. Aquest petó tampoc té preu.

Un nu imprevist

Un nu imprevist

Dissabte, 26 de febrer del 2011
Marc Rovira Campos - (Barcelona)

Sóc mestre d'una escola de primària, i tinc a càrrec meu 25 alumnes de 7 anys. El 16 de febrer, dimecres, vam fer una sortida cultural a un museu pròxim al parc de la Ciutadella. Una vegada finalitzada la visita al museu, vam anar a menjar els entrepans al parc. Però la meva sorpresa va ser que, a l'arribar al petit llac del mamut amb tots els nens, s'estava fent una sessió fotogràfica amb una senyoreta pràcticament despullada. No cal dir que es va organitzar enrenou entre els nens, perplexos pel que estaven veient. La mateixa sorpresa la van tenir altres grups escolars amb els quals vam coincidir en aquell moment. Em va doldre l'actitud d'alguns mestres d'altres centres, passius davant d'aquell espectacle que es feia davant dels nens. Però encara m'indigna més la displicència de les autoritats, que permeten coses així. Als meus alumnes de segon, naturalment, els vaig treure d'allà i els vaig explicar que allò era indigne.



Avui he llegit aquesta carta d’un lector del Periódico i el primer que m’ha vingut al cap és lo afortunada que sóc que aquest home no sigui mestre de la nostra escola.

A casa nostra el cos, vestit, seminu o despullat és preciós, és únic i l’hem de cuidar. L’hem de cuidar perquè ens ha de durar tota la vida i volem que estigui en les millors condicions possibles perquè ens acompanyi a fer allò que ens agrada. El mateix passa amb el cervell. L’hem de cuidar i alimentar perquè no deixi de funcionar.

N’estic segura que molts pares d’aquests alumnes deuen pensar igual.

És feina del mestre ensenyar els nostres fills el que és indigne del que no ho és? NO, ROTUNDAMENT NO.

És evident que un mestre, per poder donar les seves classes ha d’educar. No li queda més remei. Seria impossible impartir una classe a 25 alumnes si no se’ls ensenya que quan un parla els altres escolten, que s’ha de respectar el torn, que no es pot cridar i que no es pot picar. A partir d’aquí la feina d’educar és dels pares.

Què ha explicat aquest senyor als seus alumnes? Que un cos nu o semi nu és indigne? Que utilitzar les persones per vendre és indigne? Que una model té una vida laboral molt curta perquè es considera maco només un cos jove i sovint extremadament prim? Que la feina de model és més dura del que ens sembla i que per poder treure els catàlegs d’estiu s’ha de fer les fotos a l’ hivern i passar fred? Li ha explicat als nens quanta gent i quant de talent fa falta perquè es pugui fer un bon reportatge? Li ha explicat que per fer moltes coses cal treballar en equip?

Mira que hi havia coses a explicar!!! Però no, aquest home ha decidit explicar els seus alumnes de 7 anys que un cos semi nu és indigne.

Només una espurna

Avui en Carlos m’ha dit que no era romàntica. I té raó. No ho sóc. No sóc romàntica ni gaire carinyosa. Però estimo.


El nostre casament no hagués tingut cap importància per nosaltres (era purament un tràmit administratiu) però, especialment la meva germana i la meva mare, ens van preparar un dia fantàstic que recordarem tota la vida.

Nosaltres volíem un casament-tràmit però resulta que la cosa es va complicar. Has de portar testimonis! I ja que algú havia de faltar a la feina per anar a fer-nos de testimoni vam decidir compartir aquest dia amb els avis, pares i germans. Total 16 persones (l'Oriol i jo inclosos). Amb aquesta quantitat de gent podíem fer un àpat al nostre gust sense tenir en compte com es podien complicar les coses a la cuina de l’Hotel on jo treballava i on ens vam casar. I ens vam casar allà perquè el nostre lloc preferit del món mundial, Cala Castell, no pertany ni a Santa Cristina ni a Platja d’Aro i havia de ser un d’aquest dos Ajuntaments qui ens casés perquè és on havíem estat empadronats els darrers dos anys. Així doncs el lloc escollit van ser les Roques de la Punta d’en Ramis, a Platja d’Aro.

I nosaltres ja no vam fer res més.

La Gemma es va ocupar de la resta donant-nos una súper sorpresa. Va trucar a l’Hotel i va parlar amb la meva companya per preguntar-li el menú (un complet aperitiu, unes gambes, llagostins i escamarlans i un magret d’ànec amb oporto i farcellet de pasta filo amb arròs salvatge i raïm. De postres un assortiment de fruites naturals). Així va ser ella qui es va encarregar de fer uns menús ben macos. També va comprar uns saquets d’aromes i va escriure a mà Oriol i Mayte i la data 23 de Febrer (quins collons nosaltres casar-nos el dia de l’aniversari del Cop d’estat). Crec que va ser ella també qui es va ocupar del fotògraf. També és ella qui a dia d’avui guarda el nostre àlbum de fotos!!! També es va ocupar que en Vice i la Laia vinguessin i fessin una obra de teatre representant la nostra vida i les nostres neures. També va ser ella qui es va ocupar de que el grup d’en Lorenzo i la Lourdes vinguessin a tocar. També va ser ella qui va demanar que toquessin la nostra cançó. Us l’enllaço a continuació perquè és preciosa. També va ser ella qui es va ocupar d’avisar els nostres amics i familiars perquè vinguessin a fer el cafè i a ballar amb nosaltres. Ella i ma mare. Ma mare va fer que el Peque m’escrivís un verset i em regalés el ram de núvia. Un antulium que encara guardo sec i ple de pols. Ma mare també es va ocupar de que em comprés unes botes i no em casés amb les xiomprat a Andorra l’any 1991. Són bones eh! Encara duren i són al’armari. Les xiruques. Les botes fa anys que les vaig llençar. Ma mare també es va ocupar de reservar-nos una nit d’hotel a l’Hotel Arts. Amb unes vistes impressionants. Quan vam arribar a Barcelona ens van tapar els ulls fins arribar a l’Hotel. Va ser una sorpresa súper agradable! A la poca estona d’arribar a l’habitació, ja sols i flipats pel dia que havíem passat, van trucar a la porta i ens van portar maduixes amb xocolata i Felicitats escrit al plat. Una ampolla de bon cava i més gel. A partir d’aquí no us explico més. Al matí esmorzar a l’habitació, asseguts al llindar de la finestra per no perdre’ns detall de les vistes. Després passeig per Barcelona. Vam quedar amb el Peque i vam anar a aquella cafeteria que està en un hivernacle del Parc de la Ciutadella. Preciós. I després... Després a correcuita cap a l’estació de Sants. Teniem un viatge de tres dies s Disleyland París!!! YUPIIIII!!!!!

Va ser tot fantàstic. El que nosaltres creiem que només era un tràmit es va convertir en una mostra d’amor brutal per part de ma mare i la Gemma, amb l’inestimable suport d’en Didac i en Rafa i el Peque, i la família i els amics.

Cada any ho hem celebrat. De fet cada any ma mare s’ha preocupat que ho celebréssim i nosaltres, més que celebrar un aniversari de casament, celebrem que hi ha una pila de gent que ens estima i es preocupa per nosaltres. A més, aquesta data no la podem oblidar perquè tenim la còpia del llibre de família i segons aquest llibre el dia 23 de febrer de 2003 vam començar a ser una família, tot i que nosaltres ja érem família des de molt, però que molt abans!



XURRI T’ESTIMO

GEMMA T’ESTIMO

MAMA T’ESTIMO



I AQUÍ US DEIXO LA NOSTRA CANÇÓ, QUE LA GAUDIU

Vols treballar els diumenges o prefereixes anar a comprar un bolso?

Jo he treballat els diumenges durant molts i molts anys. I espero aviat tornar-hi a treballar.

Potser hauria hagut de triar una altra professió. M'agradaria una combinació entre els sous dels controladors aeris, els horaris dels bancs i l'administració pública, les vacances dels mestres i una jubilació com la dels polítics.

L'altre dia vaig veure un tros del programa de TV Banda Ampla. Semblava com si economia i societat no fos el mateix. Darrera l'economia, darrera les empreses, siguin grans o petites, el que hi ha són moltes persones. Persones que tenen pares, germans i fills. Persones que volen consumir allò que necessiten i allò que volen i que fan que l'economia segueixi rutllan.

Hi ha gent que reclama que els comerços, l'administració i la banca obrin sempre. Cadascú vol adaptar aquests serveis a la seva llibertat.

Us imagineu que tot estigués obert sempre?

Quan jo treballava els diumenges tenia festa els dimarts. Jo tenia festa els dimarts, però la meva família i els meus amics no. Ells tenien festa els diumenges. I quedaven. Quedaven per dinar, per anar al cine, per sortir a passejar. Jo no podia quedar amb ells. Si els horaris m'ho permetien m'hi sumava en algun moment. Els dimarts, quan jo tenia festa, els altres estaven a la feina. Per tant tampoc podia quedar. Això sí, podia anar al banc a fer gestions, a hisenda, a l'ajuntament i a comprar. A canvi no tenia vida personal i familiar. Però es veu que això no importa.

Si realment tot ha de funcionar 7 dies a la setmana els meus familiars i amics també treballaran els diumenges. No podran quedar. No aniran al cine, ni a dinar al restaurant ni a fer un passeig.


Si molts treballen en diumenge, a part de no poder tenir vida personal i familiar, també necessitaran que les escoles obrin els caps de setmana. Potser ens podrien deixar triar l'horari. Els qui tinguessin festa els dilluns podrien no portar els nens al cole els dilluns i podrien portar-los els diumenges. O potser podríem tancar les escoles, que costen molts dines a l'administració pública i no aporten beneficis a curt termini, i contractar mestres particulars a casa per poder seguir un temari i mantenir la vida familiar a petita escala. Això si els matrimonis tenen sort i tenen festa el mateix dia. Si resulta que la mare té festa els dimarts i el pare els dijous la vida familiar haurà d'esperar a la jubilació o potser a l'altra vida. Perquè tenir fills en un món obert 7 dies a la setmana no seria gaire sensat i la natalitat baixaria encara més i el sistema de pensions està pensat perquè siguin els del futur qui paguin les nostres pensions. Però això també és un altre tema.

No sé a vosaltres, però a mi no m'agradaria un món així. Un món que actualment funciona mínimament gràcies a que les famílies i els amics ens ajuden a passar els mals moments. No gràcies a l'economia, que ens està ofegant cada cop més. I no sé vosaltres, però jo, si no compro més bolsos o més pollastre no és perquè no obrin els diumenges, és perquè no tinc més diners. Consumeixo fina allà on puc.

El petit botiguer obrirà per no quedar enrere. Si la gent s’acostuma a comprar el diumenge haurà d’obrir. Però en realitat no augmentarà les vendes. Com que no augmentarà les vendes no podrà contractar un treballador. Només aconseguirà perdre allò que més l’importa, la seva família, per cap benefici econòmic.

A l’amo de la multinacional sí que li sortirà a compte. Com que paga uns sous de merda, legal això sí, als dependents pot contractar-ne un altre. Serà el treballador qui no tindrà vida familiar. A ell li importa un rave. Ell el diumenge anirà a esquiar amb la seva família. I jo me’n alegro per ell.

Què us sembla si enlloc de criticar els qui tenen millors condicions socio-econòmiques que nosaltres el que fem és demanar els nostres drets? I si per comprar o fer gestions quan a nosaltres ens vagi bé ho fem a través d'internet? I si el diumenge no anem a comprar? És l’únic poder que tenim. Demostrar que no ens fa falta i que ens importa més la nostra família que els beneficis d’una gran empresa.

Per a aquells sectors en els que no ens queda més remei que treballar diumenges perquè és imprescindible (farmàcies, metges, bombers, hosteleria, oci...) intentem racionalitzar al màxim els horaris i intentem que de tant en tant també puguin gaudir d’una vida personal.

Allò de que els diners mouen el món és o hauria de ser mentida. És l’amor el que ens ha de fer moure.